Vocal de AVS Catalunya, consorci de promotors públics de sòl i vivenda
Presidenta de PROMUNSA, empresa pública responsable del sòl de Sant Just Desvern
Responsable d’Infraestructures, Urbanisme i Vivenda de la Diputació de Barcelona
Gerent de la Colònia Güell
Regidora d’Urbanisme, de Vivenda, Medi Ambient i Política Territorial de Sant Just Desvern
Secretària comarcal de la Federació del PSC Baix Llobregat
Secretària de Política Institucional del PSC a Sant Just Desvern
Consellera del consorci del parc agrari del Baix Llobregat, depenetn de la Diputació de Barcelona
Consellera de Foment de Ciutat Vella (FOCIVESA)
Consellera a la concessionària del Túnel del Cadí
Consellera al barri de la Mina
Membre de la Comissió catalana de trànsit  i seguretat viària
Membre del consell de “la Caixa”
Vocal de la Fundació CAVIGA
Vocal del Consorci Sanitari Integral
Presidenta de PROECSA

Totes aquestes són les responsabilitats que acumula

Dissabte al vespre, després del disgust per l’autogol d’en PIQUÉ, estàvem veient a La 2 un reportatge sobre la cantant SHAKIRA. Bé, més que reportatge era una mena de public-reportatge, perquè es tractava ni més ni menys que de la presentació en públic del seu darrer treball discogràfic, amb cançons en directe i entrevista intercalada entre tema i tema.

El fet que em porta a escriure aquestes ratlles va esdevenir cap al final del programa. Els periodistes van voler emular aquest programa que ha tingut el seu èxit, “Tengo una pregunta para Usted”, i van donar el micròfon a alguns dels assistents perquè preguntessin el que vulguessin a la cantant colombiana.

Una noia, jove, bastant jove, va manifestar-li fins

Divendres, 30 d’octubre. Arribo a casa d’hora i poso la tele per veure si donen novetats sobre els interrogatoris de l’anomenada ‘operació Pretòria’. A TV3 fan “Divendres”. Un programa que no he vist mai. Amb en Xavi CORAL, de presentador. I l’Espertac PERAN, com animador o co-presentador. Com ho vulgueu dir.

En el moment que sintonitzo TV3, en Xavi CORAL fa entrar una col·laboradora del programa, que ho fa acompanyada de l’Espartac PERAN. Sembla que el tema del dia és si s’opta pel Halloween o la Castanyada. I la col·laboradora, suposo que amb la pretensió de ser original, diu que ella avui porta al programa un reportatge sobre una manera diferent

Fa una certa mandra, escriure avui. Fa una certa mandra, envoltats com estem de casos de corrupció, d’enriquiment indegut, de robatori i, fins i tot, expoli. Ja siguin d’Ajuntaments o d’institucions representatives del país.

Fa una certa mandra, escriure avui. Però en tenim la obligació. Ja fa temps que sentim allò de que “tots els polítics són iguals”. I el que s’ha anat coneixent aquests darrers mesos fa cada vegada més difícil defensar el contrari. Sembla que, efectivament, tots els polítics siguem iguals. I no és cert. No és cert. No és cert. Però, ai las, ho sembla.

Em dedico a la política des de ja fa prou temps. Ho he escrit en aquest bloc en alguna altra ocasió. I com que ja fa prou temps puc dir que, com en tantes altres coses de la vida, no posaria la mà al foc per gairebé ningú, alhora que afegiria que qui es cregui que els partits polítics poden sobreviure només de les seves quotes viu absolutament fora de la realitat. Per tant, el debat sobre el finançament dels partits polítics és imprescindible.

Però, atenció! Que ningú es porti a engany. Resolent el finançament dels partits polítics resoldríem només en part el problema que ens afecta. Perquè hi ha un aspecte més intangible, però molt més real, que és

Ja fa dies que el volia penjar, des de que el vaig llegir, però no havia tingut temps fins.

Es tracta d’un gran article de l’Antoni Puigverd titulat “La monja Teresa y la libertad”, publicat a La Vanguardia el passat 19 d’octubre.

Em tremola la Blackberry sobre la taula. L’agafo, i llegeixo el darrer correu que ha entrat. L’eficaç Maria CAMINO m’acaba d’enviar un teletip. Titular: “Montilla nega que hi hagi discrepàncies en el Govern pel cas Millet”. Definitivament, el President i el seu partit ens volen prendre a tots per idiotes. Com si tots els catalanets i catalanetes anéssim pel país amb el somriure dels ninotets grocs. Repassem la seqüència dels fets, i deixem les conclusions a cadascú.

14 d’octubre, des de Mèxic. Joan SAURA diu que “espero que el proper dilluns el jutge prengui mesures cautelars en relació a les persones que han confessat”. Tot un exemple de respecte a la justícia i a la separació de poders.

19 d’octubre, els senyors MILLET i MONTULL declaren davant del jutge que instrueix el cas, que els deixa en llibertat amb càrrecs. Polseguera. Ja en vaig parlar l’altre dia.

22 d’octubre, el senyor Joan SAURA es despenja amb unes declaracions en les que demana que “s’atengui la petició de la Fiscalia de Catalunya i que MILLET ingressi a la presó”. Un altre exemple de respecte per la justícia.

22 d’octubre, la senyora Montserrat TURA, consellera de Justícia del Govern de la Generalitat, companya, per tant, de Joan SAURA a l’executiu català, assegura que “cal donar un suport explícit al jutge que instrueix el cas”.

I una mica més tard, el president del país, com si el tema més important

Càustic, l’article d’en Jordi BARBETA, a La Vanguardia. Mordaç. Corrosiu. El titula “Están los que no saben nada y los que saben aún menos”, i hi reflexiona sobre l’anar i venir de RODRÍGUEZ ZAPATERO en relació a les aliances per tirar endavant els Pressupostos Generals de l’Estat i sobre la capacitat o la manca de la mateixa per proposar mesures per sortir de la crisi o per plantejar alternatives a aquestes mesures.

I més enllà de les aliances anunciades a priori, amb les esquerres més esquerres, i les aliances finalment assolides per aprovar els pressupostos -partits tant d’esquerres com Coalición Canaria i el PNB-, és de destacar la menció al paper d’Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana en tot el procés.

Al final, ni el plat de llenties n’han tret, del Govern espanyol. Irrel·levància política, diu BARBETA. Ja començo a dubtar que sigui qüestió de rel·levància o incompetència. Des de la política, des de la consciència que el que ara diré és el que diu qui és fora de la política, començo a pensar que a Iniciativa i a Esquerra, però molt especialment a Iniciativa, l’únic que li interessa és sobreviure enganxada

Tornem a parlar -i molt més que en parlarem, em temo- sobre l’anomenat cas MILLET. Ahir tant MILLET com MONTULL van declarar per primera vegada davant del jutge el qual, després d’haver-ne escoltat les declaracions, els va deixar en llibertat sense fiança, amb càrrecs i amb la prohibició d’abandonar el país, raó per la qual els van ser retirats els passaports.

La indignació crec que ha estat generalitzada. Després de mesos de parlar-ne a tots els mitjans de comunicació, i després d’haver-se anat sabent, a través de les informacions periodístiques, les quantitats que pressumptament aquesta parella s’havien agenciat, tothom donava per fet que el jutge, després d’escoltar-los, els enviaria a la presó. Tothom ho creia, això. I la gran majoria, a més a més, ho creien de bona fe. Perquè la gran majoria, i és lògic, s’informa a través dels mitjans i no té coneixement de dret penal o dret processal.

M’han vingut al cap dues pel·lícules en

Avui he obert el web de l’AVUI i m’hi he trobat amb una notícia de capçalera que m’ha portat grans records. Alguna altra vegada ja he explicat que vaig viure a Bèlgica durant sis anys, dels quals quatre (de l’abril de 2000 al desembre de 2003) vaig tenir l’honor ser el president del Casal Català de Brussel·les.

La notícia a què faig referència titula “L’aprenentatge del català a l’exterior busca regulació”, i explica les dificultats i els reptes a què els Casals catalans han de fer front per tal de portar la nostra llengua més enllà de les nostres fronteres. Amb ajuts, és cert, de les Administracions. Uns ajuts que són, salvant totes les distàncies, com els ajuts de l’Ajuntament de Barcelona als comerciants per les llums de Nadal. Existeixen, però són del tot insuficients. Per no entrar en el dificultós espai de la legalitat, compatibilitat, etcètera, dels estudis impartits.

En dono fe.

Confesso que la meva capacitat de sorpresa va disminuint amb el pas dels anys. Tot amb tot, la notícia d’avui no me l’esperava. “Barack OBAMA gana el Premio Nobel de la Paz”, diu el titular de La Vanguardia.

Diu la notícia que li han donat el premi pels “seus extrardinaris esforços per enfortir la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles”.

És cert que des de que va arribar al poder Barack OBAMA ha apostat clarament pel multilateralisme o, potser per ser més precisos, ha abandonat l’unilateralisme