Rate this:

Comencem l’any. I pertot s’escampa el desig d’oblidar els més ràpidament possible aquest 2011 i l’esperança de trencar amb els pronòstics i fer del 2012 un any diferent al que ens és augurat.

Ambdós anhels crec que són àmpliament compartits. Passar plana depressa i que el 2012 sigui una mica, encara que només un mica, millor.

Però amb això, i amb el Barça d’en GUARDIOLA, no n’hi haurà prou. I em sembla detectar en l’ambient un no sé què que fa pensar que del 2011 no n’hem après res. O no n’hem après gaire, vaja, per no ser tant negatiu. Com no ho vam fer del 2010, del 2009…

Un exemple, d’aquest no sé què. L’altre dia escoltava les notícies d’una emissora de ràdio, i el locutor parlava dels esforços que estem fent des de l’Administració Pública per quadrar els números, i en parlava en 3a persona.

Del Barça, que és d’uns quants, sovint se’n parla amb

Rate this:

Llegeixo a EL PERIODICO d’avui (5 de desembre de 2011), a la contraportada, una interessant entrevista al senyor Luis Ángel ROJO, gerent del departament de xapisteria de SEAT. Un home, un treballador, que porta 45 anys a l’empresa. En un moment de l’entrevista, la periodista, Olga MERINO, pregunta “millor de pencaire o de cap?”…

A la pregunta hi descansa amb plaer i orgull alhora el gran defecte d’aquesta societat en la que ens ha tocat viure, i que amb encert retrataven ahir i avui al diar ARA en una gran peça signada per Ariadna TRILLAS i titulada “La classe mitjana s’esquerda” i dos molt bons articles d’en Carles CAPDEVILA, el director d’aquest diari.

Tornant a l’entrevista de EL PERIODICO i al defecte de que

Rate this:

La ciutadania ja ha emès veredicte. Un veredicte que no ha aportat sorpreses pel que fa al conjunt de l’Estat però que, en canvi, sí que ha donat uns resultats com a mínim no previstos a Euskadi i Catalunya.

L’entrada al Congrés dels Diputats d’AMAIUR crec que no fa sinó confirmar dues realitats que són les dues cares d’una mateixa moneda, encara que tot plegat sembli una paradoxa. El relat, les línies roges de la política del Ministeri de l’Interior espanyol van ser traçades en el seu dia per MAYOR OREJA i mantingudes després per tots els ministres que el van succeïr, fossin populars o socialistes. S’ha fregat, de vegades, els límits constitucionals, i hi haurà qui defensarà que fins i tot aquests límits s’han creuat diverses vegades. Però l’altra cara de la moneda és el resultat d’ahir. Un resultat que es fonamenta en part en la nova línia d’ETA, que cristalitza en BILDU i en AMAIUR, els resultats dels quals donen fe que totes les posicions polítiques han de poder ser defensades si es renuncia a la violència.

Ara, però, wait and see. Igual que m’han semblat una barbaritat els anàlisis precipitats sobre la primavera àrab, també em semblaria precipitat anar més enllà en relació al que passarà a partir d’ara a Euskadi. No ho conec prou.

Passem, per tant, a Catalunya. Què ha passat a

Rate this:

He llegit fa una estona una notícia a LA VANGUARDIA en la que, tot repassant els membres de l’anomenat Grup de Frankfurt, els classificava amb un SI o un NO en funció de si havien estat escollits democràticament. SARKOZY i MERKEL, si. DRAGHI, VON ROMPUY, DURAO BARROSO, JUNKER, no.

Llegia després uns quants tweets de gent a qui considero informada (@subirats9 o @davidcompanyon) malgrat no compartir molts dels seus postulats que anaven en la mateixa direcció.

I, finalment, he vist que l’amic Pau Solanilla (@pausolanilla) escrivia en el mateix sentit al seu bloc.

Definitivament, o estem ignorant expressament o sense voler el sistema que ens hem dotat entre tots, que és el de la democràcia representativa, o bé aquest mateix sistema està començant a estar perillosament amenaçat. I dic perillosament perquè no s’albira a l’horitzó una sòlida proposta alternativa.

D’entrada, Jean-Claude JUNKER, qualificat sorprenentment per LA VANGUARDIA com a no escollit democràticament, porta uns quants anys, des del 1995, guanyant eleccions al seu país. Com a primer ministre d’un país de l’eurozona és president de l’Eurogrup. Si enlloc de JUNKER fos RODRIGUEZ ZAPATERO, LA VANGUARDIA diria que es un ‘tecnòcrata’ escollit de forma no democràtica?

Però es pot anar més enllà, encara. Jose Manuel DURAO-BARROSO, president de la Comissió Europea, ha estat escollit per un Parlament Europeu democràticament escollit, a proposta d’un Consell Europeu que està format per primers ministres democràticament escollits. La seva condició de president de la Comissió no és democràtica?

PAPANDREU i BERLUSCONI han estat substituïts, diuen els crítics, per tecnòcrates escollits pels mercats, i simplifiquen ràpidament amb allò de “els mercats per sobre de la democràcia”.

Que PAPADEMOS i MONTI hagin estat nomenats primers ministres de la mateixa manera que PAPANDREU i BERLUSCONI, no té la més mínima importància per ells, perquè els faria malbé la retòrica.

A PAPANDREU i BERLUSCONI els van escollir primers ministres els diputats escollits per la ciutadania. I el mateix ha passat o passarà amb PAPADEMOS o MONTI, respectivament.

Al president MAS o al president RODRIGUEZ ZAPATERO no els van escollir els catalans o els espanyols. Els van escollir per presidir el seu país els diputats que havien escollit les seves respetives ciutadanies.

Democràcia representativa. Pilar fonamental de l’Estat del benestar que ha viscut el món occidental els darrers seixanta anys.

Podem posar-ho tot en risc, si ens ve de gust. Però no cal que li posem èpica. No ens agrada el que està passant a Grècia o Itàlia? És legítim. No ho critico. Però no hi posem la democràcia per entremig, perquè la única democràcia que hem conegut és la que posem en qüestió quan parlem despectivament de governs tecnòcrates i demés.

El poble té dret a equivocar-se deia algú. I té el dret de rectificar. Quan toqui. El que s’ha fet a Itàlia i a Grècia les normes italianes i gregues ja ho permetien, i els mercats no van intervenir en la redacció d’aquestes normes. Ni a Itàlia ni a Grècia s’han anulat eleccions o s’han allargats mandats. Quan hi hagi d’haver eleccions, ja n’hi hauran i el poble emetrà la seva opinió, que serà sens dubte, el seu veredicte.

Mentrestant, deixem que la democràcia representativa funcioni com ha funcionat gairebé sempre i no la qüestionem buscant absurdament èpiques sense sentit, no gaire ben fonamentades i que no ens porten gairebé enlloc.

Rate this:

No sóc subscriptor de l’ARA, i per tant, tampoc us puc enganxar l’enllaç de l’article que sota el títol de “Ens sorprèn la sensatesa (II)” publica l’Iu Forn. Per tant, l’he copiat en una revolada i el transcric… Diu:

“Ahir vam quedar que som en una societat tan perjudicada que hem convertit en gurus persones que diuen coses plenes de sentit comú com Steve Jobs o Pep Guardiola. I vam quedar també que el problema no és seu sinó nostre, que estem tan contaminats de buidor que ens quedem bocabadats escoltant algú que diu coses sensates. Passa una cosa semblant amb l’autoritat moral a la societat. Tradicionalment, l’alcalde era el poder, la Guàrdia Civil era l’ordre  arbitrari, el mossèn era la por i el control moral i el mestre era el saber. El mestre, diríem que era l’autoritat civil i el seny. I ningú s’atrevia a qüestionar-lo.

Bé, doncs ara hem arribat a un punt de marcianitat absoluta en què hem hagut de legislar, atenció, no per retornar als mestres el seu reconeixement social, no. És que hem hagut de fer una llei per convertir-los en una autoritat pública i, d’aquesta manera, protegir-los de les agressions físiques de desenes de pares cafres que et fan venir ganes de dir barbaritats sobre la possibilitat o no de permetre engendrar a segons qui (però que no diré). I hem arribat aquí perquè només en els últims 15 dies se n’havien denunciat tres casos i la conselleria va dir que ja n’hi havia prou d’aquest color. Però, ens hem tornat bojos o què? Sí, ja sé que la frase que ve a continuació sonarà a iaio, i ja sé que no estem a favor del càstig físic, i ja sé que bla, bla, bla, bla, però s’ha dit tota la vida i ja m’entendrà el que li vull dir. Qaun un nen tornava de l’escola queixant-se perquè l’havien castigat, rebia una plantofada dels pares per haver-se portat malament i per haver fet enfadar el mestre. Directament. Sense preguntar. Ara qui rep la plantofada és el mestre. I perquè deixi de rebre-la, hem hagut de donar-li una cobertura legal. És que és molt bèstia. És que ho penses i t’adones de fins on ha arribat la anormalitat. Tan lluny, que trobem normal el que no ho és.”

Aquest és l’article de l’Iu FORN. A mi és d’aquells articles que dius, veus? Això m’hauria agradat escriure-ho jo.

Rate this:

He passat no arriba a quaranta-vuit hores a Brussel•les. Feina. I he aprofitat, com sempre faig quan torno a la ciutat i al país que va ser casa nostra durant uns anys, per xerrar una estona amb vells i nous amics. I hem parlat de tot. De la família, de com ens van les coses i, també, de política. De co veuen ells les coses, de com es veuen des de Catalunya o Brussel•les estant.

Torno preocupat. Molt preocupat. Europa s’havia anat construint, s’havia anat fent, sobre la creença de que els pobles europeus units érem més forts que separats.

Fins i tot desenganyats de l’autoengany nacional, col•lectiu i innocent que deia que més Europa equivalia a menys Espanya, la idea d’Europa ens seguia sent vàlida, perquè ens implicava en un gran projecte comú entre pobles europeus que s’havien passt els 150 anys anys anteriors generant guerres, sang, morts.

Europa respòn a aquestes divises: units en la diversitat i units per ser més forts en un context de globalització/mundialització que requereix de grans actors per ser visibles al món.

Però, malgrat tot, a les primeres de canvi tot sembla que se’n va en orrirs. M’hi resisteixo. Els europeistes, com a mínim els que jo he conegut, es caracteritzaven per allò que col•loquialment podríem dir de “de tenir més moral que el Alcoyano” i, en canvi, reitero, torno de Brussel•les preocupat.

Preocupat perquè aquesta vegada no m’he trobat optimistes. A la gent l’he vista emboirada. Upset.

Tothom que m’he trobat a Brussel•les amb un mínim d’informació està veritablement preocupat. La crisi grega té moltes derivades, però moltes d’elles no s’acaben de percebre amb claredat, ni tan sols pels col•lectius ben informats.

I això els fa ser més quemmai profundament realistes, i ja se sap que del realisme a l’escepticisme hi ha un camí molt curt.

El que més m’ha preocupat ha estat, però, la sensació que per a unq gran majoria les coses no estan tan malament, que tot plegat s’arreglarà. Amb tot el pes que té el reflexiu aquí. “S’arreglarà…”… Una frase que mai diu QUI ho arreglarà o COM…

Torno de Brussel•les amb aquella sensació de quan et puges al Dragon Khan. Ja no és que pugis i baixis i et posis cap per avall a gran velocitat, que també. És que anem muntats a una vagoneta desbocada, a grans velocitats, amb girs violents, recolzats sobre unes petites vies instal•lades sobre unes estructures de ferro que mai acabes de ser si són estables de debò. Un cop arrenca la vagoneta, deixem de ser amos del nostre destí durant uns llargs segons. I és oci, diuen. L’oci de l’opi, diria jo.

La mateixa sensació tinc quan miro al meu voltant. Ens hem pujat al Dragon Khan, com a societat, i la gran majoria del meu voltant s’ho ha pres com quelcom passatger. Ja s’aturarà, la vagoneta (de nou el reflexiu…). I s’aturarà bé.

Jo, si m’ho permeteu, passaré por com passo por al Dragon Khan. La vagoneta ha arrencat, però tinc la sensació que en alguna part de l’estructura hi ha cargols mal collats. Tots ens ho estem passant molt bé, o no. Però el perill, encara que no el vulguem veure, hi és.

Que no prenguem mal.

Rate this:

Estic volant cap a Brussel•les. Abans d’agafar l’avió, però, he tingut temps de fullejar depressa LA VANGUARDIA i m’ha cridat l’atenció un titular en el que qui fou President de la Generalitat, el Molt Honorable Sr. José Montilla ve a dir que no es compti amb el PSC a l’hora de treballar pel concert econòmic.

El senyor Montilla, ell tot sol, amb alguna col•laboració, ha estat suficient per actuar de cinquena columna de la idea més rància d’Espanya, que ja no és aquella de la “una, grande y libre”, sinó la que posant-se la pell d’ovella del federalisme i de la defensa del pluralisme a l’Estat no és sinó el llop del cafè per a tothom que, siguem-ne conscients, és darrera, en part, de la situació econòmica de l’Estat espanyol, del dèficit de les comunitats autònomes, de la manca de finançament dels Ajuntaments -en especial per allò de les competències impròpies-. I, al final del carrer, la reforma exprés de la Constitució i el projecte implícitament acordat a esquerra i a dret de procedir quan més aviat millor a una recentralització de l’Estat.

Hi haurà qui em dirà que aquestes afirmacions són exagerades i que són un intent de col•locar el projecte de Convergència i Unió com a tercera via donada la identificació de projecte d’Estat que comparteixen PSOE i PP. No és cap exageració.

A l’aeroport he comprat les memòries de Marcelino Oreja, ex ministre d’Afers Exteriors d’Adolfo Suárez, eurodiputat, comissari europeu. Fill de Mondragón, el seu pare, dirigent tradicionaista basc, fou assassinat l’octubre del 1934 per exaltats socialistes afiliats a la UGT. Oreja, abans de ser ministre amb Suárez, i igual que ell, va formar part de l’establishment franquista, essent durant vuit anys director del Gabinet del ministre d’Exteriors. Vinc a dir que no és una persona sospitosa de “nacionalista”, i tampoc així el seu pare, un tradicionalista basc, no nacionalista, que el juliol de 1931 afirmava que “ni el Rey antes ni el partido de la República ahora pueden, con las Cortes solas, sin contar con las Juntas Generales, legislar respecto de los derechos de un pueblo, derechos que nacen del seno de su Constitución histórica y que nunca debieron haber sido modificados sin la voluntad libérrima de nuestro país. (…) aunque algunos quieran ver en estas palabras el fantasma del separatismo, es preciso decirlo muy claro, que no somos separatistas aquellos que hemos sostenido siempre que España es un conjunto de unidades históricas y que separatistas son todos aquellos que tratan de establecer una divisoria que corte todo recuerdo al pasado y se empeñan en hacernos olvidar nuestra grandeza y nuestra tradición”.

Aquestes afirmacions, d’acord, són fetes en el context d’Euskadi i els seus furs, però són fetes per algú que representa una posició política, com deia, gens sospitosa de nacionalista. Aquesta idea d’Espanya que històricament ha defensat Catalunya, i genuïnament Convergència i Unió, ha tingut en el passat altres defensors a l’Estat espanyol i és una idea que projectes com el que pretén liderar i ha liderat l’expresident Montilla no només ignoren, sinó que sabotegen sempre que poden.

L’enquesta publicada durant el cap de setmana per LA VANGUARDIA deixa clar que hi ha un sentiment transversal a la societat catalana en favor d’un pacte fiscal que posi fi a l’expoli que venim vivint i patint els catalans des de temps immemorials.

Montilla ha trigat dos dies a desmarcar-se’n. No és la primera vegada.

El 30 de setembre de 2005 el Parlament de Catalunya, per ampla majoria, una majoria que incorprava els diputats del PSC, liderats des del Govern per Pasqual Maragall, aprovava una proposta d’Estatut d’Autonomia, que calia enviar a Madrid, a les Corts Generals, per a la seva tramitació. En aquell moment, si no em falla la memòria, José Montilla liderava el PSC des del carrer Nicaragua com a primer secretari, i a més era Ministre d’Indústria i legislava de manera que els governs del PP al País Valencià poguessin tancar TV3.

En aquells moments, precisament, l’endemà o l’altre, a primers d’octubre de 2005, José Montilla anunciava que el PSC presentaria un munt d’esmenes a l’Estatut del 30 de setembre, disparant un míssil a la lìnia de flotació de la unitat catalana, imprescindible per defensar a Madrid el text del Parlament. Madrid, Zapatero, Guerra, Rajoy i el Constitucional en van prendre bona nota. La resta ja la coneixem.

Aquests mesos s’ha anat olorant que a Catalunya s’estava generant un consens cada vegada més transversal, més potent, en favor del pacte fiscal. Montilla surt sense embuts a dir que el PSC no està per la labor. De nou a Madrid han pres nota.

Tant de bo el Congrés del PSC fos demà. Desconec com quedarà el partit i no és la meva feina. Màxim respecte pel seu procés. Però tant de bo en surti una direcció i un partit que no es dediqui des de la curta mira partidària a torpedinar sempre que poden la posició catalana a Madrid. Una posició que no és partidària, ja que queda clar que el pacte fiscal té el recolzament social majoritari, i és una evidència que l’Estatut del 30 de setembre era un text d’ampi suport parlamentari.

Tant de bo.

Rate this:

Estic començant a llegir la breu publicació signada per Federico MAYOR ZARAGOZA que porta per títol “Delicte de Silenci”. Al quart paràgraf una frase destaca. Una frase, i un concepte, que no és nou, que ve repetint-se molt aquests primers anys del segle XXI: “la moderna tecnologia de la informació permet avui la participació no presencial”. MAYOR ZARAGOZA lliga aquesta asseveració a l’afirmació de que ha arribat l’hora de passar de súbdits a ciutadans. 

Seguiré llegint el llibre, òbviament, i espero trobar-hi l’explicació. En tot cas, unes primeres reflexions en calent sobre la qüestió. “De súbdits a ciutadans”, diu MAYOR ZARAGOZA. Però no queda clar en aquesta introducció –insisteixo, espero que sí que ho quedi al llarg del text- si MAYOR ZARAGOZA està afirmant ara que la democràcia representativa no és protagonitzada per ciutadans i sí per súbdits. Perquè si fos així voldria dir que als súbdits previs a les revolucions democràtiques del segle XIX i primers del segle XX els hauríem de buscar un altre qualificatiu. 

Vinc a dir que tinc la sensació que darrerament es desprecien amb molta alegria guanys que la societat mundial ha anat aconseguint amb molta suor i moltes llàgrimes, també amb molta sang, des de finals del segle XVIII, amb les Revolucions americanes i franceses. Ja ho som, de ciutadans. No som

Rate this:

S’està posant de moda el raonament de que la Lliga espanyola de futbol és, de fet, una doble competició. Per un costat el FC Barcelona i el Real Madrid competeixen per la primera posició sense gairebé oposició i jugant-s’ho tot en els dues entre ells dos, i per l’altre, tot un conjunt d’equips molt igualats -diu la teoria- que competeixen per la resta de posicions.

Tot plegat ve a raó de les dues darreres lligues, que han acabat amb una diferència gran entre el primer i el tercer classificat i, fins i tot, entre el segon i el tercer classificat.

De tota manera, tot és una mica relatiu. És cert, números són números, que les dues darreres temporades els dos primers classificats han tret un aventatge important de punts al tercer, que en els dos casos ha estat el València CF. L’any 2010 la diferència fou de 28 punts, i l’any passat de 25, entre el primer i el tercer.

Però no són, encara que escoltant segons qui aquests darrers dies ho pogués semblar, dos casos inèdits

Rate this:

En aquest mateix bloc, l’altre dia, i també a l’article que m’ha publicat La Tortuga, he dit i repetit que el que està passant aquests dies a la plaça de Catalunya i d’altres indrets del país mereix respecte i tota l’atenció. Molt respecte, i molta atenció. Que no la credulitat i capteniment acrític dels mitjans de comunicació, consti.

Entro diverses vegades al dia al web de DEMOCRACIA REAL YA! i, des de que el van crear, al acampadabcn.wordpress.com, més nostrat.

I, sense que baixi ni un milímetre el respecte que em mereix el que està passant, sí que crec que paga la pena de posar negre sobre blanc opinions crítiques amb tot plegat. Cal que ho diguem, també, perquè si no ens acabarem convertint en l’ase d’uns cops que ens mereixem, potser, per no haver sabut parar l’orella i haver estat en excés endogàmics, però que no podem acceptar rebre per allò que no és responsabilitat de la política.

Així, llegint l’Acta de l’Assemblea d’ahir hi ha aspectes que crec que mereixen ser comentats. Diu, a les conclusions de la Comissió de Continguts, que s’ha debatut sobre quatre punts relacionats amb la reforma de la llei electoral:

1. Reforma del sistema electoral -sistema d’Hondt afavoreix