Com us deia l’altre dia, ahir, 8 de febrer, es celebrava una nova sessió del Consell de Comerç de Gràcia i expressava, malgrat el risc de semblar reiteratiu, el meu desig que el senyor VINYALS ens fes parlar, per una vegada, i encara que pugui semblar paradoxal, de comerç. 

Després d’haver celebrat el Consell de Comerç haig de dir que, gairebé tres anys després d’iniciar el mandat, hem tingut un debat sobre polítiques de comerç. “Nunca es tarde, si la dicha es buena” diu una dita castellana [per cert, si en sabeu d’una que digui el mateix en català, estic obert a tots els suggeriments]. És cert que per a què això s’hagi produït des de Convergència i Unió hem hagut d’estar-ho demanant, reclamant i exigint un cop i un altre des de ja fa molts mesos. Com també és cert que si al final hem parlat de polítiques de suport al comerç de proximitat ha estat perquè el senyor Roger PALLAROLS, Comissionat d’Alcaldia pel Comerç i les Petites i Mitjanes Empreses, després de tot el que va passar a Gràcia amb els llums de Nadal durant els mesos d’octubre, novembre i desembre, es va sentir amb la obligació –o el conseller VINYALS li va fer arribar la necessitat- d’acostar-se al territori i donar explicacions. 

Perquè el cert és que, d’entrada, el senyor PALLAROLS va aparèixer al Consell de Comerç amb nocturnitat i alevosia. Enteneu-me bé. La seva presència no estava anunciada enlloc, ni a la convocatòria, ni a l’ordre del dia que s’havia enviat. D’això ens en vam queixar amargament, des de Convergència i Unió. És una veritable llàstima que el dia que el senyor Comissionat d’Alcaldia s’acosta al districte, ve a un Consell de Comerç, amb prou feines hi hagi deu comerciants que acudeixin a la convocatòria. El senyor PALLAROLS, molt elegant, va assumir

En aquest bloc he mostrat reiteradament la meva admiració pels articles de l’Enric JULIANA. Hi ha un altre articulista que també es mereix menció especial: l’Antoni PUIGVERD. Avui publica -en PUIGVERD- un article a LA VANGUARDIA titulat “La chica del pijama” que, a parer meu, és espectacular. D’una notícia desparcebuda per tothom, d’una notícia del tot intrascendent, només l’Antoni PUIGVERD és capaç de desenvolupar tota una diagnosis de la societat d’avui, dels seus vicis i defectes. I, tot plegat, en un article periodístic, que si bé no són dos paràgrafs, tampoc és excessivament llarg. I, per acabar-ho d’adobar, emprant un llenguatge entenedor i una redacció senzilla. Sublim, vaja.

Avui -entès en el sentit més estricte- que tothom parla de Déu i de pregàries, em ve a la memòria un llibre fantàstic, desconegut pel gran públic espanyol, escrit per Madeleine ALBRIGHT, qui fou secretària d’Estat dels Estats Units durant el mandat de Bill CLINTON -demòcrata, per tant-. El llibre porta per títol “The mighty and the almighty”, un títol que el meu anglès em diu que vindria a traduir-se com “Els poderosos i el totpoderós” i que és una reflexió profunda sobre com el fet religiós afecta, configura, influeix i condiciona la política, per un costat, i les relacions internacionals, per l’altra.

Una de les primeres conclusions de Madeleine ALBRIGHT és que hom no es pot refiar dels actors polítics que no consideren, que no tenen present, el fet religiós. Perquè, argumenta ALBRIGHT, ni que fos perquè el fet religiós configura la major part dels conflictes del món, és imprescindible tenir-lo ben present. A més a més, ALBRIGHT considera que el fet religiós és indissociable de la condició humana -per això configura la major part dels conflictes- i que, per tant, no es pot negar.

Es fa evident llegint la crònica que en Josep A. DURAN i LLEIDA publica avui a LA VANGUARDIA que aquesta negació del fet religiós no es dóna als Estats Units. No podem dir el mateix de casa nostra.

El país està immers en uns quants debats estratègics. D’aquells debats que es tenen avui, que no sabem quan es concretaran i que, en tot cas, els seus resultats els podrem avaluar amb el pas del temps. No val a badar, per tant. 

Un d’aquests debats és el de la Llei electoral. L’Estatut del 1979 donava competències a la Generalitat de Catalunya per a elaborar una llei electoral pròpia i, de cara a les eleccions de 1980, establia uns criteris generals, lligats a la llei electoral espanyola, mitjançant una disposició transitòria que no ha estat, és evident, gens transitòria. 

Van passar els 23 anys de presidència de Jordi PUJOL, de Convergència i Unió. I no hi va haver una llei electoral. S’ha criticat molt, aquest fet. Com pot ser que un govern nacionalista, tenint competències per a fer-ho, no elaborés una llei electoral pròpia? Segurament, i certament hi haurà qui em dirà que no sóc objectiu, però ho crec fermament, perquè Convergència i Unió va considerar que una llei electoral havia de ser consensuada per tots els grups polítics, i mai va percebre en els grups de la oposició cap mena de voluntat de consensuar grans mesures de país. I menys encara, com es pot constatar avui, una llei electoral que tothom vol fer amb la calculadaor a la mà. I, a més a més, no va ser mai l’actitud de CiU la d’aprofitar les majories absolutes per fer una llei a mida dels seus interessos. 

De fet, el debat sobre la llei electoral

Escriure avui sobre les festes de Nadal pot semblar una mica marcià, però té tot el seu sentit, crec.

Escoltàvem al darrer Consell Plenari de Gràcia la intervenció de l’apreciat Josep A. Vinyals, conseller de comerç del districte, com enguany l’Ajuntament havia preparat unes accions de promoció del comerç de proximitat per tal fomentar l’activitat econòmica durant les setmanes de Nadal. Aquestes accions es concretaven en la reedició de les torretes informatives als diferents eixos comercials del districte i en la col·locació de dos “galets” gegants, d’aquells que s’han col·locat a tot Barcelona. Heu llegit bé. Dos.

Ja ho vam dir en el seu moment, però ho recordo ara: les torretes

Surt publicada avui a LA VANGUARDIA una crònica signada per l’Enric JULIANA i titulada “Zapatero, el griego” que, crec, fa entendre el perquè de l’anunci fet ahir, per sorpresa de gairebé tothom, de la intenció del Govern d’allargar fins als 67 anys l’edat de jubilació.

Aquest segon tripartit durarà el que ells vulguin que duri, però cada dia que passa es fa més evident que tot plegat ja no s’aguanta per enlloc. I qui paga els plats trencats és el país.

Fa uns dies llegia que Joan HERRERA declarava que ICV s’havia sentit abandonada pels seus companys de Govern, en relació als fets de l’incendi d’Horta de Sant Joan. Però, de debò, no creuen que encara els han fet un favor deixant-los continuar al Govern? Què volien, que a més a més apareguessin al seu costat i es co-responsabilitzessin dels disbarats que la parella eco-socialista ha fet en tot aquest tema?

Ahir, en PUIGCERCÓS, potser recollint el guant de Joan HERRERA, es despenjava amb unes declaracions recollides

Dissabte passat vam presentar una nova imatge corporativa de Convergència i Unió i un parell d’spots que, sincerament, crec que tot i ser diferents a qualsevol altra cosa que s’hagi fet des de Convergència i Unió, segueixen transmetent l’esperit que sempre hem portat al damunt. Sinceritat, transparència, ganes de fer les coses ben fetes, catalanisme, unitat en la diversitat. I, un valor més implícit: hem après la lliçó del 2006.

Aquí teniu els dos spots:

I un tercer vídeo de presentació del nou logotip de CiU:

Espero que us agradi!

Rebo un teletip al telèfon que diu “ICV carrega contra CiU per usar la mort de cinc bombers per electoralisme”. S’ha d’estar molt desesperat, de debò.

Diu la notícia que Dolors CAMATS, portaveu d’Iniciativa per Catalunya – Verds ha “arremès contra CiU per usar la mort de cinc bombers per fer electoralisme”, i ha afegit que “els consellers SAURA i BALTASAR no tenen res que amagar”, però ha lamentat que “hagin de tornar al Parlament per exposar els mateixos arguments”. 

Per començar, el reglament del Parlament permet a un grup amb 48 diputats de forçar una comissió d’investigació a l’any. Això no és forçar el reglament. Forçar el reglament seria intentar crear una comissió d’investigació amb els 12 diputats que té Iniciativa. Forçar les regles del joc és, potser, tenir 12 diputats al Parlament i 2 consellers, mentre que qui en té 48 no en té cap. Però això

De manera cíclica van apareixent a la nostra vida fets, esdeveniments, que ocupen la nostra atenció durant un temps d’una manera diguem intensa. Fa unes setmanes era Vic i la immigració. Ara li toca a Ascó i el cementiri nuclear, o magatzem temporal centralitzat. En relació al nom, escoltava avui o ahir a una tertúlia radiofònica que en funció que com s’anomena la “cosa”, un ja es posiciona. Si sents a dir “cementiri nuclear”, hi ha molts números perquè el teu interlocutor n’estigui en contra. Si sents, en canvi, que s’utilitza el subterfugi de magatzem temporal centralitzat, probablement qui així s’expressa hi està a favor.

Els fets, tal i com els veig, són els següents. El Govern espanyol elabora un Pla pel qual Espanya ha de disposar d’un cementiri nuclear, d’un magatzem temporal centralitzat. Com s’arreglava, el problema, fins ara? Enviant a França els residus nuclears, a un preu d’or.  Aquest Pla aprovat pel Govern espanyol, però, entén que el tema nuclear no és un tema d’abast global, sinó d’abast exclusivament local. Només així es pot comprendre que deixi en mans exclusives dels Ajuntaments el fet d’optar a