Defineix el diccionari els cínics com a aquells qui, impúdicament, fan gala de no creure en la rectitud i la sinceritat. No se m’acut un millor adjectiu per qualificar el socialistes catalans enquadrats al PSC. I, amb dedicació especial per Joan FERRAN, els més cínic d’entre els cínics, amb permís de José ZARAGOZA. Miquel ICETA també entra en la categoria, però la seva intel·ligència fa que se li noti menys o, en tot cas, que li haguem d’agrair l’esforç que fa en maquillar-ho tot plegat. Els altres no. En especial, Joan FERRAN.

Resulta que ahir a Barcelona els principals sindicats del país havien convocat una manifestació sota el lema de “Plantem cara a la crisi: treball i protecció social per a tothom”. Per un moment he pensat que a més a més d’una llei de dependència impecable en la seva redacció i la seva execució, d’una llei de comerç diligent i aprovada a temps per a transposar la Directiva de Serveis, d’una llei electoral feta amb transparència i gran participació de tota la ciutadania, d’un Estatut d’Autonomia defensat amb ungles i dents arreu, ara el PSC posava a l’abast dels catalans una màquina del temps. Pilotada, és clar, per en Joan FERRAN, que és a totes les grans salses.

I és que quan he entrat al web del PSC i he llegit que

Benvolgut president,

Deia ahir que si vostè no sabia comportar-se en tot moment com a president del FC Barcelona més li valdria marxar abans que tothom desitgi que marxi. Al vespre veig a les notícies que vostè havia sortit al pas de les fotografies publicades i, enlloc de demanar disculpes al soci del Barça per l’espectacle lamentable que havia donat, va decidir embolicar-se amb la senyera i la bandera del Barça, i dir allò de que el que passa és que a Madrid ens tenen molta enveja i no han pogut suportar perdre el partit del Camp Nou, que si les seves opinions (polítiques, s’entén) molesten, etcètera, etcètera.

No, president, no. El que vostè va fer

Tots vam passar-ho bé, diumenge al vespre, veient com el nostre Barça derrotava el Madrid. I tots vam patir, també, perquè en un d’aquests anar i venir del pèndol blaugrana, els dubtes de meitat de novembre, per obra i gràcia d’un bon partit contra l’Inter de Milà, havien anat a parar a una previsió de golejada clara contra l’equip capitalí.

I clar, quan esperes que guanyaràs amb la gorra a un equip que té en KAKÁ, en CRISTIANO RONALDO, en RAÚL, l’HIGUAÍN, en CASILLAS, en PEPE, i resulta que aquest equip et fa suar la carn salada, doncs acabes patint.

Dedueixo, per la crònica

Acabo de llegir un article al diari AVUI – Internet que m’ha semblat molt interessant. Bàsicament, perquè que en un temps com aquest, un estudi de la Fundació Jaume Bofill tingui el valor de descobrir la sopa d’all em digne de destacar-ho.

No importa tant, al meu entendre, el que diu la notícia sobre l’estudi, sinó que l’estudi està fet per la Fundació Jaume Bofill, gens sospitosa en aquest cas.

Per dir-ho clar, si enlloc de fer l’estudi la Fundació Jaume Bofill aquest estudi l’hagués fet la FAES, us imagineu el soroll que hi hauria a hores d’ara?

La notícia porta el següent títol, explicatiu per ell mateix: “Les famílies catalanes progressistes són les que més desisteixen en l’educació dels seus fills perquè prioritzen la seva promoció personal”.

He buscat al web de la Fundació Jaume Bufill, i hi he pogut aconseguir el document sencer, per si és del vostre interès (descarregar-lo).

Per una generació com la meva, nascuda pràcticament a la mort de la dictadura, gent com La Trinca representa un grup de gent que feien programes de televisió a TV3 i que els pares deien que cantaven cançons en català. Però quan la meva generació va començar a endinsar-se en els gustos musicals, la veritat és que ens quedàvem amb els quatre del Sant Jordi. És a dir, SAU, Sopa de Cabra, Sangtraït, Els Pets… I els que els van seguir… La Trinca era, tot plegat, una mica fora d’època.

Ai carai, doncs, amb els “fora d’època”. A part d’haver-se reciclat perfectament en el món del show-business, si hom repassa amb ulls d’avui alguna de les seves cançons, n’hi ha per caure d’esquenes. Avui n’he sentit, que us transcric, i de la que en destaco la darrera estrofa… Un text més actual ens costaria de trobar… I és escrit per aquests “fora d’època”, l’any 1981. Déu n’hi dó, doncs…

Diu l’estrofa: “I per asserenar els ànims / d’aquest poble tan tossut [s'entén que és el català] / es firmà un tractat de pau / que li diuen l’estatut. / Però com sempre passa al cine / a l’hora de la veritat / els tractats amb rostres pàl·lids / sempre són paper mullat. / I ara es volen tirar enrera / perquè diu que som un cas / i quan se’ns dóna un ditet / ens agafem tot el braç. / I de tant que ens recomanen / prudència i moderació [no és en ZP qui ens demana això] / ja no estem desencantats / ara estem cagats de por. / Doncs no volen que fem l’indi / i amenacen cada dia [El Mundo /l'ABC / La Razón / Jiménez Losantos?] / que si no estem quiets vindrà / el set de cavalleria.”

Recordeu. Escrita l’any 1981. Algú pot trobar, avui, millors paraules per definir el 2009?

La cançó sencera diu:

Llegia ahir per la tarda a un teletip que el president d’Esquerra, Joan PUIGCERCÓS, veia PSC i CiU nerviosos perquè van pactar el text de l’Estatut amb ZP.

Potser sí que el PSC està nerviós. Però no pas per haver pactat amb ZP el text de l’Estatut, sinó perquè l’amic ZP (“Catalunya té quiere bien, José Luis”) està a punt d’abandonar-los a la seva sort, i en són conscients. És exemplificador, en aquest sentit, l’article d’Enric JULIANA diumenge passat a La Vanguardia, titulat “La mota negra”.

Però a Convergència i Unió no hi ha nervis. Pot estar molt empipada, perquè és qui més ha apostat per aquest Estatut. És qui més se l’ha jugada. El més fàcil, diguem-ho ja d’una vegada, hauria estat quedar-se al marge i criticar després. I no va ser pas així. Tot el contrari.

Podria dir que estic sorprès, però a aquestes alçades de la pel·lícula les giragonses d’Esquerra ja no crec que sorprenguin ningú. En tot cas, ara en PUIGCERCÓS i Esquerra pretenen convertir-se en els grans defensors d’un Estatut que en el seu moment van ajudar a deslegitimar. No oblidem que Esquerra va tenir un gran debat entre si votar NO o promoure l’abstenció. I ho van fer, tot plegat, per motius partidaris, per treure rendiment partidari de l’Estatut de Catalunya, de la norma de tots els catalans. ERC i en PUIGCERCÓS sí que haurien d’estar nerviosos, perquè si ara el Tribunal Constitucional i el PSOE es senten amb capacitat per fer caure l’espasa de Damocles sobre el coll de l’Estatut és perquè partits com Esquerra, un cop aprovat al Congrés el text de l’Estatut, en van voler fer llenya, i un cop ratificat pel poble català, van decidir destacar el poc suport popular rebut i fer-ne bandera. Encara recordo la Marina LLANSANA fent aquells exercicis matemàtics de “si ha anat a votar un 50% i han votat a favor un 75%, això vol dir que només el 30% de la població catalana està a favor de l’Estatut”.

Heus aquí raons per estar nerviós, no davant la sentència del Tribunal Constitucional, sinó davant la història de Catalunya.

Sobre regeneració democràtica se’n parla molt, ara. I més que se’n parlarà.

A nivell previ, crec que cal que tinguem presents unes quantes consideracions.

Des d’un punt de vista partidista, de partit, tenim un problema. I és que encara que no en siguem del tot conscients, tots som al mateix vaixell. Estem tots igual d’enfangats. Quanta més força fem per sortir-ne, més fang removem. I després d’un gran esforç, en el millor dels casos estarem igual, si no més enfangats.

Com que no hi ha aquesta consciència d’estar tots al mateix vaixell, cada partit fa la guerra pel seu compte. Cada partit vol ser el primer en sortir-ne. Conclusió: ni que facis els esforços correctes te’n sortiràs, perquè la resta, en la seva obsessió partidària, t’acaben agafant i tornant a ensorrar.

I, alhora, hi ha un munt d’interessos -empresarials, periodístics- a qui ja els va bé aquesta situació actual, i s’ho miren de ben de prop, però sense tacar-se de cap manera.

Aquesta dinàmica perversa és evident que no ens porta enlloc.

I, com deia, i encara que sigui paradoxal,

La setmana passada feia vint anys de la caiguda del Mur de Berlin. Un mur de la vergonya, com tants d’altres que encara no hem sabut enderrocar o, el que és pitjor, hem permés que s’aixequessin.

Us enllaço un parell d’articles que m’han semblat interessants, així com un post d’en DURAN que parafrasseja aquella expressió de JOAN PAU II que va triomfar a la seva Polònia natal. “No tingueu por”, deia el Sant Pare. “Cal perdre la por”, ens exhorta en DURAN.

En relació a la caiguda del Mur en sentit més estricte, us proposo un article de Mijail GORBATXOV, titulat “The Berlin Wall had to fall but today’s world is not fairer”, publicat al The Guardian, i un altre de Ignacio RAMONET, titulat “Una ocasión perdida”, publicat a Le Monde Diplomatique. Evidentment, cadascú tira cap al seu costat, però m’han semblat interessants, malgrat no compartir part del que hi diuen.

Els diaris en van plens, ahir i avui, de la polèmica sorgida arran de la contractació, per part del Parlament de Catalunya, i a sol·licitud de David MINOVES, Director de l’Agència Catalana per a la Cooperació, d’un servei de traducció català – castellà davant d’una visita de representants d’associacions de Nicaragua.

D’entrada, quan vaig llegir la notícia vaig pensar el que van expressar els dirigents de CiU i el PSC: “es tracta d’una despesa que el Parlament es podia haver estalviat”. Al cap i a la fi, de ben segur que els visitants parlaven i/o entenien el castellà, i el mateix passava amb en David MINOVES. Per tant, semblava obvi. Era molt més econòmic que tothom canviés de llengua o, en tot cas, que en David MINOVES, l’amfitrió i representant del Govern de Catalunya, a la seu del Parlament de Catalunya, canviés de llengua.

Simultàniament surt una altra polèmica, atiada per gent d’Esquerra, que critiquen el diari LA VANGUARDIA perquè encara no ha posat en marxa una edició en català del seu diari.

Catalunya és un país de pensament i expressió lliure i, per tant i en conseqüència, una empresa privada com LA VANGUARDIA pot editar el diari en la llengua que s’estimi més oportuna,  i ja serà el ciutadà qui lliurement

Em llevo aquest matí i escolto a RAC1 una notícia que després trobo al diari AVUI, que titula “L’Ajuntament de Barcelona prepara una campanya per dissuadir els clients de la prostitució”. Fins aquí, res a dir. Crec que incidir sobre el comportament dels “consumidors” forma part de la lluita contra la prostitució.

Ara, fer-ho amb els arguments empleats per l’Assumpta ESCARP em sembla delirant. Perquè costa tant veure-hi clar? Perquè costa tant entendre la naturalesa de les coses? Dir que el que cal és dir-li a la gent que “si s’hi llueixen una mica potser lliguen i no els caldrà pagar” i que, en conseqüència