Sembla allò de les nits electorals… Tothom guanya, ningú hi perd… O allò que diuen que va dir en J.F. KENNEDY, de que “l’èxit té molts pares, però el fracàs cap ni un”…
Estic parlant, però, de la inauguració de la nova terminal -la T1- a l’Aeroport de Barcelona. Juntament amb la tercera pista, ja en funcionament, aquesta nova terminal posa el nostre Aeroport en condicions de competir amb els primers aeroports europeus, com molt bé explica Òscar MUÑOZ a la notícia “Entre los grandes”, a La Vanguardia, si no fos, ai làs, per la soviètica gestió a la que ens sotmet el Govern espanyol i la seva estimada AENA.
En tot cas, com que d’aquesta terminal tothom n’està assumint la paternitat, m’ha semblat excel·lent l’article que signen en Josep GISBERT i l’Iñaki ELLACURÍA a La Vanguardia amb l’aclaridor títol de “¿Quién es el padre de la T-1?”. (versió impresa)
Les conclusions, em sembla a mi, són òbvies. Els pares, també. Que qui ho inauguri siguin els padrastres ja és una altra història…
No em puc resistir, però, a una reflexió final, a la vista dels articles enllaçats: ha de ser molt complicat governar sobre la mentida, articular el teu discurs sobre la mateixa. Perquè al final, la realitat, tossuda, s’acaba imposant, malgrat tot. En Miquel ICETA es preguntava ahir en roda premsa “per què menteixen?”, en relació a la prèvia roda de premsa d’Artur MAS i Josep Antoni DURAN i LLEIDA en la què CiU va reivindicar la paternitat de la nova terminal, concretada a partir del Pacte del Majestic, durant el període de col·laboració a Madrid entre CiU i PP (1996-2004). Després de llegir l’article de GISBERT i ELLACURÍA hi ha qui queda ben retratat.
Realment, cal estar totalment convençut que la gent és idiota per intentar vendre que la “nova” terminal prové d’un Pacte sobre el Delta del Llobregat del Govern GONZÁLEZ (any 1994) i ignorar immediatament que aquest Pacte no incorporava ni la tercera pista, ni la terminal, sinó que posava les condicions perquè aquestes es puguessin dur a terme. Alhora, ICETA, amb tota la mala intenció, ignora que l’any 1994 Felipe GONZÁLEZ era al Govern i no a la oposició perquè una força com Convergència i Unió li estava donant suport al Congrés. Un suport, gairebé, en forma de gota a gota i bombona d’oxígen. Per tant, posats a jugar a les mitjes veritats, també podríem dir que els únics actors que participen del projecte des del principi (1994) fins a l’inici de les obres (2002 per la pista, 2004 per la terminal) són el President Jordi PUJOL i l’alcalde d’El Prat. Un, impulsant el projecte tot el que va poder. L’altre, amb els binocles, buscant els ocells que calia defensar i posant tots els pals a la roda que va trobar. PSOE i PP, de vegades dins, de vegades fora. I en la part més decisiva del projecte, que és on es mostra de debò la voluntat política, perquè és on es concreta pressupostàriament aquesta voluntat, el PSOE era fora. A l’oposició.
Encara deuen voler que els agraïm que no hagin aturat les obres que es van trobar començades!!
