Ja tenim acord de finançament entre el Govern espanyol i les Comunitats Autònomes de règim comú. És a dir, totes menys Euskadi i Navarra. I ja tenim, ja ens ho esperàvem, el jo t’he dit que tu m’has dit que jo millor que fixa’t tu el que tu vas fer i mira que grossos els he tingut vinga no em facis riure amb tot plegat.
Vaja, que comencem la pretemporada del què serà aquest país quan tinguem sobre la taula la sentència del Tribunal Constitucional.
De tota manera, unes quantes consideracions.
Primer, jo, com CAROD-ROVIRA, no sóc economista i de finançament sé el que sé.
Segon, l’Estatut parla que el model ha d’estar completament desplegat pel que fa al finançament 5 anys després de la seva aprovació. És a dir, 8 d’agost de 2011. El model que ens han presentat avui la vicepresidenta Elena SALGADO i sobre el que he sentit parlar en clau triomfant en Joan PUIGCERCÓS sembla ser que no estarà completament desplegat fins el 2012. Per tant, s’incompleix la Llei. Una llei que no és una llei qualsevol -sense que això vulgui dir que les lleis ‘qualsevols’ es poden incomplir- sinó que és una Llei Orgànica, aprovada per les Corts General i referendada pel poble de Catalunya. Però ja sabem -també algunes veus de CiU han dit aquest disbarat, eh?- que l’Estatut és un pacte polític i, per tant, tothom s’ha considerat i es considera en dret a interpretar-lo. L’Estatut, però, és fruit d’un pacte polític, però no és un pacte polític. És una Llei Orgànica que cal complir. I desplegant-lo més enllà del 8 d’agost de 2011 la Llei s’està incomplint pels que l’haurien de defensar.
Tercer, l’Estatut parla també d’unes clàusules de solidaritat. Una solidaritat que, si he entès bé tot el que s’ha anat dient aquests dies, es concreta en el principi d’ordinalitat. Un principi pel qual una CCAA que genera riquesa té la obligació de ser solidària amb d’altres CCAA que no ho fan, però mai pot quedar, després d’haver fet l’exercici de solidaritat, en pitjors condicions que les comunitats receptores. Segurament la meva definició d’aquest principi és perfectible, però m’ha semblat entendre que això anava per aquí. Doncs bé, Catalunya ha aportat sobre un índex 100, 121 a les arques de l’Estat. Segons l’actual sistema, en rebria 94. És a dir, clarament per sota ja no del que aporta, sinó de la mitjana. A partir del què se’ns ha explicat, sembla ser que l’any 2009 Catalunya rebrà 101. És a dir, per primera vegada rebrà per sobre de la mitjana, la qual cosa no vol dir que la situació d’expoli fiscal millori gaire, perquè recordem que estem aportant 121. L’any 2012 -recordem, vulnerant la Llei- Catalunya rebrà 105 sobre un índex 100. Per entendre’ns: el Tribunal Constitucional alemany ja fa molt temps que té establert que un länder ha de ser solidari fins a un 4% del seu PIB. Més enllà s’entén que amb la solidaritat es posa en risc la capacitat de generar riquesa d’aquell mateix länder. Traduït a Catalunya això vol dir que hauríem de quedar-nos entre el 115 i el 116 per una aportació de 121. Aquest acord que ERC avui avala ens deixa, l’any 2012, incomplint l’Estatut, al 105.
I quart. Us enllaço el post que l’Elisenda PALUZIE ha penjat al seu bloc. Pels que no la conegueu, Elisenda PALUZIE és militant d’ERC, a part d’una bona i jove economista d’aquest nostre país.
