La ciutadania ja ha emès veredicte. Un veredicte que no ha aportat sorpreses pel que fa al conjunt de l’Estat però que, en canvi, sí que ha donat uns resultats com a mínim no previstos a Euskadi i Catalunya.
L’entrada al Congrés dels Diputats d’AMAIUR crec que no fa sinó confirmar dues realitats que són les dues cares d’una mateixa moneda, encara que tot plegat sembli una paradoxa. El relat, les línies roges de la política del Ministeri de l’Interior espanyol van ser traçades en el seu dia per MAYOR OREJA i mantingudes després per tots els ministres que el van succeïr, fossin populars o socialistes. S’ha fregat, de vegades, els límits constitucionals, i hi haurà qui defensarà que fins i tot aquests límits s’han creuat diverses vegades. Però l’altra cara de la moneda és el resultat d’ahir. Un resultat que es fonamenta en part en la nova línia d’ETA, que cristalitza en BILDU i en AMAIUR, els resultats dels quals donen fe que totes les posicions polítiques han de poder ser defensades si es renuncia a la violència.
Ara, però, wait and see. Igual que m’han semblat una barbaritat els anàlisis precipitats sobre la primavera àrab, també em semblaria precipitat anar més enllà en relació al que passarà a partir d’ara a Euskadi. No ho conec prou.
Passem, per tant, a Catalunya. Què ha passat a Catalunya? Breument, espectacular victòria, no prevista per ningú, de Convergència i Unió. Fenomenal trompada del PSC. Vots ennuegats al Partit Popular, que esperaven i s’exigien més. Resultat bo d’ICV, propi d’un escenari d’ensorrada socialista. I continuisme a ERC.
El Govern d’Artur MAS portarà aviat un any governant. Un any prenent mesures per redreçar el país i treure’l d’on es troba. Un any amb dues eleccions, que ens podien haver convidat a l’escenografia. Però ha estat un any parlant clar als catalans, mirant-los de front, als ulls, dient-los la veritat de les coses. El resultat és evident.
El PP ha replicat l’estratègia de Mariano RAJOY. Per Alicia SÁNCHEZ-CAMACHO tot es podia reduir a visualitzar que a la Ciutadella són decisius, posant en dificultats al Govern i escenificant el “caixa cobri” cada vegada que es desbloquejava una negociació. La ciutadania li ha retret l’actitud. El PPC és la branca regional del PP que menys ha crescut en aquestes eleccions. Tenen, si volen, elements de reflexió.
Si repasséssim l’històric de les eleccions hi ha una pauta que es repeteix gairebé sempre. Si l’escenari és de derrota socialista, toca pujada d’Izquierda Unida i d’ICV. Si a aquesta dinàmica s’hi afegeix un candidat educat, una campanya en positiu, defensant els seus interessos, els resultats dels neocomunistes s’expliquen amb claredat.
ERC, per la seva banda, està intentant celebrar un resultat que disfressen d’èpic, construint un relat trampós. Legítim i comprensible, però trampós. És un equip dirigent nou molt interessat en escenificar un punt d’inflexió. Però el punt d’inflexió no s’ha produït el 20-N.
A la tardor de 2006 Esquerra va reeditar el segon tripartit. I les municipals de 2007 van arribar molt d’hora, i el descontentament de l’electorat amb aquella decisió no es va acabar de percebre. Tot i així, per exemple, a Barcelona, els mals resultats van fer que Jordi PORTABELLA abandonés el govern municipal.
Al març de 2008, gairebé un any i mig després de la investidura de José MONTILLA com a President de la Generalitat, Esquerra va patir una forta patacada, passant de8 a3 diputats al Congrés. El 28-N i el 22-M van confirmar aquesta davallada que s’ha acabat emportant per endavant a CAROD-ROVIRA, PUIGCERCÓS i RIDAO.
No tenia sentit que ara seguissin baixant. Les factures del segon tripartit, en unes eleccions espanyoles, ja es van pagar el 2008. Si a més se li suma l’efecte de cares noves crec que es pot dit que el resultat és just, però no pas heroic. És el que tocava, en definitiva.
I arribem, l’he deixat pel final, al PSC. El resultat del 20-N confirma dues coses: la dinàmica iniciada el novembre de 2010 no era accidental, per un costat, i per l’altre, l’actual direcció del PSC no ha estat capaç de llegir els nous signes dels temps, amb alguna lleidatana excepció.
Catalunya necessita d’una socialdemocràcia, d’un socialisme català, d’un centre esquerra moderat… Digueu-li com vulgueu. I necessita que aquest espai prengui definitivament un nou rumb. No serà ara. No serà al XIIè Congrés, massa a prop de la gran bufetada d’ahir, quan aquest canvi es produeixi. Però sí que fóra bo que fos ara quan comencessin a posar les bases. El procés serà llarg en el temps, i són diversos els eixos per on ha de transcórrer el debat. Un debat profund, necessàriament profund, que no té perquè acabar mantenint sigles, partit o les relacions fraternals amb el PSOE. No té perquè no. Tampoc té perquè sí. El que és segur és que ha de mantenir, és el que el país necessita, un espai de centre-esquerra organitzat, amb missatge nítid i capacitat d’esdevenir alternativa de govern.
Aquests dies estic llegint les memòries de Tony BLAIR. Recomenables. Farien bé alguns en llegir-les, especialment els primers capítols, quan explica com ell, en Gordon BROWN, en John SMITH i d’altres arriben a la conclusió que el Labour Party on militaven era una eina endogàmica al servei del moviment sindical, on cadascú dedicava més energia a mantenir els rols que ja venien donats, sobre una base ideològica caduca i allunyada de la realitat, i no pas com un instrument útil per a la societat, que és el que tot partit hauria d’aspirar a ser.
Humilment, molt humilment, el recomano. Els el recomano.

Un matís, ERC ha perdut 45.000 vots (1% del cens electoral) i torna a nivells dels seus anys de crisi (4,6% del cens).
Noto a faltar en la teva (molt bona) anàlisi un problema de fons:
Els partits parlamentaris, a Catalunya, només mobilitzen el 60% del cens electoral.
Cert que els resultats de CiU (19,3%) i d’ICV (5,3%) són bons, però són bons en termes de repartiment d’escons i en comparació amb els d’ERC i el PSC. L’any 1996 aquests partits mobilitzaven el 22,6% i el 5,8% del cens, respectivament, i si veiem la sèrie històrica veiem que fins i tot en condicions de col·lapse del PSC i desgast d’ERC també tenen pèrdues.
L’únic partit que no es desgasta (i que va a més), és el PPC (a l’entorn del 13 – 14% del cens.
En conseqüència:
1. El 40% del cens electoral no té representació parlamentària. De moment no és greu però si continua aquesta tendència els grups parlamentaris tindran el mateix mal que els dirigents de les assemblees: parlen en nom de tothom quan no estan en condicions de fer-ho.
2. Els partits catalanistes (CiU, PSC, ICV i ERC) només han mobilitzat el 46,8% del cens electoral (1996, el 61,6%). La feblesa és palpable.
3. Caldrà esperar noves conteses electorals per saber si ens trobem davant d’un punt inflexió electoral (comparable a les eleccions de l’any 2000) i, per tant, els partits (en general) tornaran a créixer o bé si ens trobem davant d’una important crisi de l’actual sistema de partits.
Per: Jordi Pacheco i Canals el novembre 22, 2011
a les 11:40 am
Moltes gràcies pel teu comentari, que complementa el post a la perfecció.
Tens raó en el que dius, i caldrà estar-hi atents.
Per: fgambus el novembre 22, 2011
a les 12:03 pm