Llegeixo a EL PERIODICO d’avui (5 de desembre de 2011), a la contraportada, una interessant entrevista al senyor Luis Ángel ROJO, gerent del departament de xapisteria de SEAT. Un home, un treballador, que porta 45 anys a l’empresa. En un moment de l’entrevista, la periodista, Olga MERINO, pregunta “millor de pencaire o de cap?”…
A la pregunta hi descansa amb plaer i orgull alhora el gran defecte d’aquesta societat en la que ens ha tocat viure, i que amb encert retrataven ahir i avui al diar ARA en una gran peça signada per Ariadna TRILLAS i titulada “La classe mitjana s’esquerda” i dos molt bons articles d’en Carles CAPDEVILA, el director d’aquest diari.
Tornant a l’entrevista de EL PERIODICO i al defecte de que parlava. A saber: creure que tothom serveix per tot, al marge de la formació, dels estudis, de l’experiències, de l’esforç personal, de la capacitat de sacrifici…
Quan es creu que tothom serveix per tot és quan s’arriba a la conclusió que el cap no és un pencaire i es poden contraposar un i altre conceptes -ser el cap d’un equip, d’una empresa, i ser pencaire- com si fossin termes antitètics.
Algú de debò es creu que el senyor ROJO ha deixat de pencar un cop ha arribat a la seva responsabilitat de gerent? Més enllà, algú creu de debò que la direcció de SEAT – Grup Volkswagen mantindria en el seu càrrec un gerent si no fos pencaire?
Fa temps algú va confondre pencar amb obeir ordres d’un superior. I una altra confusió va portar a l’afirmació de que el superior no penca, simplement ordena.
D’aquí el menysteniment mesquí que aquest racó de món manté per l’emprenedor, pel que arrisca, pel que dóna feina, i la fascinació per l’espavilat que progressa ràpidament…, cap a l’abisme.
En Carles CAPDEVILA ho descriu molt bé, ho deia abans, als seus dos articles d’ahir i d’avui a l’ARA. Us els transcric aquí i aquí.
Comentaris recents