Enviat per: fgambus | març 9, 2014

Creiem en les persones. Believe in people.

20140309-195805.jpg

Aquest dijous i divendres (6 i 7 de març), a Dublín, la família demòcratacristiana europea, que a desgrat d’Unió Democràtica de Catalunya ja fa anys que es va ampliar més enllà dels límits de la nostra ideologia (fent entrar partits tant llunyans de nosaltres com el Partido Popular o Forza Italia), va celebrar el seu congrés de preparació de les eleccions europees del proper 25 de maig i vam escollir el nostre candidat a la presidència de la Comissió Europea, el bon amic d’Unió Jean-Claude Juncker, luxemburguès.

Malgrat aquesta ampliació, que com ja he dit no ens agrada, el programa electoral segueix ajustant-se un cop més a les nostres conviccions. A més, la nostra posició resulta ara estratègica per a fer molta feina a favor del procés de transició nacional, transmetent el missatge de forma discreta i sense càmeres. N’hem fet ja molta, i continuarem fent-ho així. Com diu el document de prioritats del PPE pel període 2014-2019, “creiem en les persones, en el seu potencial i en la seva capacitat per construir la vida que desitgen”.

Creiem en

Llegeix més…

20140226-105509.jpg

Tots els qui seguiu aquest bloc estic segur que heu vist les darreres notícies sorgides del Consell Nacional d’Unió Democràtica de Catalunya en què m’ha estat donada la responsabilitat d’encapçalar la gent d’Unió Democràtica de Catalunya a les properes eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig, i vull compartir amb vosaltres les dues raons que m’han portat fins aquí.

La primera raó és que hi ha una persona que ens ha donat una lliçó del que és formar part d’Unió Democràtica de Catalunya. El país per davant del projecte. I el projecte per davant dels noms.

Salvador Sedó és un molt bon eurodiputat, i ha tingut i té la meva admiració. Ho és tant com ho va ser el mateix Duran. Com ho va ser la Concepció Ferrer, amb qui tants anys vaig treballar a Brussel·les i de qui tant he après.

La segona raó és que m’he posat, ens hem posat tots els membres de la candidatura, a disposició del partit per ser útils en aquest repte enorme d’explicar Europa a Catalunya, i d’explicar Catalunya a Europa. I fer-ho treballant per ser dignes hereus de la feina feta al Parlament Europeu pels nostres antecessors.

Per a mi tot això d’estar al capdavant d’una campanya serà nou. Però tinc, tenim, la certesa que els companys i companyes de partit i un munt de gent propera, ens acompanyarà al llarg del camí. Com també tinc la certesa que els que em seguiu a twitter, Facebook i en aquest bloc, sereu aquí per interpelar-me, per preguntar, per incidir, per fer arribar missatges i per exigir-me respostes.

Estem disposats, decidits i a punt per

Llegeix més…

Enviat per: fgambus | desembre 1, 2013

Ciao clown!

20131201-102726.jpg

No tinc per costum ni per cosa ben feta alegrar-me de les desgràcies alienes. Però en el cas de Silvio BERLUSCONI no és que me n’alegri, però què voleu que us digui… Em queda bon cos.

No estic en contra del diner per definició, ni sento especial enveja pels que n’acumulen, ni estic en contra de les ambicions personals ni empresarials, i tampoc estic en contra del polític estrictament mediàtic. Però em malfio sempre dels diners fora de mida, de l’ambició extrovertida, dels líders que només es recolzen en la fotogènia, la imatge i el màrketing polític.

Si a més a més dels diners en excés, de l’ambició com actitud externa, de l’aparença per sobre de la profunditat, s’és un polític corrupte, una persona frívola i un líder sense cap mena de valors més enllà del culte a ell mateix, quan arriba Sant Martí un no pot si no, com a mínim, alleugerir-se.

Alleugerir-se perquè al final el sistema -fins i tot un sistema amb totes les particularitat i debilitats estructurals com és l’italià- ha funcionat i Silvio BERLUSCONI va a poc a poc transitant de la seva posició de megalider a ser una caricatura d’ell mateix, a poc a poc cap al clown que, vell i decrèpit, segueix pintant-se els seus colors, segueix posant-se el seu maquillatge per intentar que, com a mínim el seu mirall, no s’adoni que el final i la decadència ja han arribat.

BERLUSCONI ha fet molt mal a Itàlia. Ha fet molt mal a la política. I ha fet molt mal a Europa. Bon vent ens l’allunyi, desitjant alhora que tots aquells que l’han acompanyat però s’estimen Itàlia, la seva gent, tenen valors polítics a fer valdre i creuen en la construcció europea aprofitin la caiguda del seu líder catòdic per fer una passa endavant i reconstruir allò que va tenir de bo, que va ser molt, la Democrazia Cristiana.

Des d’aquí no podem fer més que desitjar-ho, alhora que creiem que un moviment d’aquestes característiques no faria sino recolzar el primer ministre Enrico LETTA, aplanant-li el camí. No en va LETTA ve d’on ve i va marxar d’on va marxar.

Enviat per: fgambus | novembre 26, 2013

Vingui a casa professor!

20131127-032128.jpg

El gran error que podríem cometre en tot el procés -esperançador i il·lusionant- que estem vivint a Catalunya és que precisament aquesta esperança i aquesta il·lusió que brolla d’una part gens menyspreable de la societat catalana ens fes perdre de vista la realitat.

Perquè el procés que ha emprès la societat catalana és, certament, un procés que il·lusiona però que transita, com totes les obres humanes, pel temps real, sobre la realitat terrenal.

En aquest sentit, hauríem d’evitar creure’ns, qui escriu aquestes ratlles el primer, que allò que el paper aguanta també s’aguanta al món real.

Escric això de resultes d’un article d’opinió llegit dimarts, divuit de novembre, al diari ARA, signat pel professor de Princeton, Carles BOIX, a qui respecto moltíssim com a politòleg, perquè té un prestigi ben guanyat, a pols, però que humilment crec que no fa un bon trànsit del paper a la realitat.

Defensa el professor Carles BOIX que “tothom sap que la tercera via no existeix”. I, certament, fins i tot, malauradament, potser no hi ha tercera via. Però no són menyspreables els catalans i les catalanes que volen i acceptarien una sortida a la situació actual que garantís a Catalunya una subjectivitat política, unes estructures d’Estat que permetessin a les nostres institucions ocupar-se de les catalanes i els catalans en exclusiva, en un context d’un Estat -nou- respectuós de la nostra catalanitat i en el marc d’una Unió Europea que nosaltres volem federal i del pobles, però que avui és dels Estats. Una sortida que, alhora, no tingués el preu de la independència unilateral.

Perquè, avui, la independència d’Espanya sense deixar de formar part de la Unió Europea -que és la independència que realment il·lusiona i és esperançadora- requereix d’una complicitat de l’Estat espanyol en tot el procés que jo no sé si “tothom ho sap”, però que en tot cas a mi, avui, ara i aquí, se’m fa dificil, també, de percebre.

Finalment, en BOIX dedueix d’un escenari que ell dibuixa en el que els diputats d’UDC i ICV formen el grup dels que volen la consulta però no volen que la paraula independència formi part de la pregunta, que els catorze diputats d’UDC són fonamentals i, per tant, conclou que els social-cristians disposem del veto de la minoria i podem forçar l’elaboració de l’anomenada pregunta “inclusiva” que faria que hi hagués un suport majoritari a la pregunta i a la consulta però que, segons ell, complicaria la gestió posterior perquè el resultat seria interpretable, i per tant, no seria ni clar, ni explícit.

I es pregunta: “si pactar una proposta inclusiva i ambigua genera tants problemes, perquè la defensa UDC?”. I ell mateix es respòn: “Unió és un partit esquizofrènic”. Sembla ser que ha descobert que en l’àmbit local els d’Unió som independentistes, però que la direcció nacional configura “un partit completament protegit de la brega electoral pel paraigua convergent i controlat pel sr. DURAN a través del sistema de llistes tancades i de la seva funció d’agència de col·locació a la Generalitat”. I, és clar, en conclusió, la direcció nacional viu “d’esquenes a la majoria social del país, cultivant un paradigma polític mort i administrant una colla de rendes i favors personales”.

El professor BOIX finalitza

Llegeix més…

Enviat per: fgambus | octubre 27, 2013

L’Editorial d’avui a LAVANGUARDIA

20131027-203401.jpg

Us transcric, perquè no trobo l’enllaç, l’editorial en català de LAVANGUARDIA d’avui sobre el que fet un tweet i algun retweet d’altres comentaris.

Qui té por dels moderats?

Quan la tensió sembla que s’imposa com a mètode i estat d’ànim, ha arribat l’hora de reivindicar la moderació. Calen moderats en aquest moment polític, alguns amb perfils que es remunten al període 1976-1980, quan a Espanya –i especialment a Catalunya– va triomfar l’aliança entre l’audàcia i la prudència. És a dir, el sentit de la realitat. Moderació significa voluntat de pacte; no debilitat, ni indeterminació. LPa moderació és més necessària que mai quan les posicions són antagòniques. Ser bel·ligerants a favor de la moderació constitueix un exercici de responsabilitat. Estem disposats a defensar la moderació –fins i tot amb vehemència– perquè emergeixi al bell mig del diàleg de sords al qual, amb preocupació, estem assistint.

S’aproximen temps d’ajustos i canvis en el marc politicoinstitucional com a conseqüència del pas del temps en un model de convivència que ha aguantat més de tres dècades sense modificacions substantives. El desgast pel pas dels anys, amb els consegüents relleus generacionals, s’ha vist accelerat per l’impacte d’una crisi econòmica que la majoria de la societat està encaixant amb exemplar estoïcisme, però no de manera passiva. Vénen temps de reajustos i probablement Catalunya, com ja ha passat en altres moments de la història espanyola, està actuant com a avançada dels canvis necessaris. S’aproxima un cicle electoral molt agitat i no tots els rellotges marquen el mateix temps històric. Uns van més avançats que d’altres i hi ha moments en què la sincronització sembla molt difícil. er primera vegada en la història contemporània, Espanya és un país en el qual sembla eradicada la violència política. Espanya viu en pau i alhora està en tensió com a conseqüència de la incertesa econòmica. Som part d’Europa i vivim en llibertat. Com a conseqüència, tota deliberació pública discorre amb molt poques inhibicions. El soroll avui és gratuït. Per això, fan falta els moderats. Els partidaris del pacte i dels ponts. I els moderats hauran d’alçar la veu, ja que la moderació és una actitud positiva. La moderació s’ha d’afirmar a Catalunya.

El moment és interessant perquè es plantegen veritables assumptes de fons. No és veritat que siguem davant d’un simple esclat emocional, encara que els sentiments sempre han influït molt –de vegades, massa– en la política catalana. S’està discutint sobre assumptes de fons i, malgrat el soroll ambiental, és encoratjador veure com creixen, a tot Espanya, les opinions i pronunciaments favorables a la revisió i reforma del model de 1976-1980, forjat amb gran consens i també sota una forta pressió fàctica que avui ha deixat d’existir. La força de propulsió d’aquell moment històric s’està extingint. Avui dia, més del 70% dels ciutadans espanyols no van votar la Constitució del 1978. Les constitucions no solen tenir clàusules de revisió generacional, però en les democràcies avançades el debat sobre això no resulta tabú. El corrent d’opinió favorable a les reformes va creixent, encara que no tots els actors diguin el mateix, ni abriguin els mateixos objectius. I no hi ha dubte que Catalunya és el desencadenant d’aquest corrent.

Defensem el diàleg, però tampoc no som il·lusos. Les possibilitats d’entesa avui semblen bloquejades. Mentre el corrent favorable a les reformes es va ampliant –des d’un Partit Popular de Catalunya que aposta per una revisió a fons del sistema de finançament fins als sectors socialistes que aposten, ara sí, per la superació del dissortat la gamma de propostes cada vegada és més àmplia. Mecanismes de control objectiu de la solidaritat, federalisme asimètric, reconeixement de la singularitat de Catalunya, consulta catalana en el marc de la Constitució, revisió de la Constitució… Aquestes idees avui comencen a aparèixer als mitjans de comunicació espanyols. Fa cinc anys, semblava impossible. Qui ha dit que res no es mou? Qui afirma que el diàleg és impossible?

Paradoxalment, mentre creixen les idees reformistes, el Govern espanyol sembla estar avui més interessat en l’enfrontament que no pas en el diàleg; sembla preferir l’hermetisme a l’obertura. Sembla que tem la consolidació d’una

catalana, disposada a una negociació real i efectiva. Té por el Govern d’Espanya dels moderats catalans? Aquesta és avui la pregunta pertinent. I no és acceptable l’intent de desviar a tercers la solució d’un greu problema polític. La societat civil catalana és plural, també ho és el seu empresariat, i s’ha comportat sempre amb sensatesa. El Govern central que reclama la unitat d’Espanya com a bé primordial no pot apel·lar a tercers per afrontar una qüestió substantivament política que s’ha agreujat com a conseqüència d’errònies decisions polítiques i emocionals sobre les quals al seu dia ja vam advertir. El pacte trobarà sempre forts suports en la societat civil catalana. Però la política de cap manera no pot inhibir-se de les seves responsabilitats.

Convé repetir la pregunta. Té por el Govern d’Espanya del pluralisme intern de les societats catalana i espanyola? Té por dels moderats catalans? Té por de l’èxit d’una tercera via? La mateixa pregunta és aplicable al Govern de Catalunya i als partits que li donen suport al Parlament. Té por el Govern de la Generalitat dels moderats catalans? Si la resposta fos positiva, seríem davant un fet molt preocupant. Ens trobem immersos en un procés polític molt complex, afortunadament delimitat per la nostra irrenunciable pertinença a la Unió Europea, els centres de decisió de la qual comencen a estar atents al que passa a Catalunya i al debat intern espanyol. Si es confirmés un clima de renovada i sistemàtica hostilitat del centre polític espanyol cap a les posicions moderades, la deliberació de la qüestió catalana adquiriria la màxima urgència en les instàncies europees. Mentrestant, són molts els catalans, molts més dels que pugui semblar, que insistiran i perseveraran en la via de diàleg que en aquest moment sembla aixecar tantes reticències. Senyal inequívoc que és el bon camí.

Enviat per: fgambus | agost 17, 2013

A voltes amb el consens

20130817-233842.jpg

Consens, pluralitat i cohesió social són tres conceptes que tots els estudis d’opinió dels quals tinc memòria valoren positivament. És a dir, socialment està acceptat que és bo treballar per arribar a consensos, en el sentit que una societat avança de manera més ferma i més decidida quan existeixen. És bo defensar la pluralitat, entesa com el respecte a les minories, acceptant, òbviament, el joc democràtic de les majories. I també és bo -com pot ser d’altra manera?- treballar per la cohesió social

Llegeix més…

Enviat per: fgambus | juliol 23, 2013

Democràcia cristiana feta poesia

20130723-214347.jpg

Fa uns dies, rellegint “La Pell de Brau” vaig ensopegar amb el poema XXIV que d’altres vegades no m’havia cridat l’atenció i en canvi aquesta vegada em va fer aturar. Llegir. Rellegir. I acabar trobant uns versos que s’apropen molt a perquè faig política i com crec que ha de ser, la política.

Heus aquí els versos.

Poema XXIV de LA PELL DE BRAU

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.

També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i dels honors.

Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.

No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.

Enviat per: fgambus | juliol 22, 2013

Sóc una femta

20130722-090359.jpg

Hem tingut un cap de setmana sonor i escatològic. Amb caps rodant, i tot. Està clar que el ministre GARCÍA-MARGALLO farà tot el possible per soterrar la imatge de Catalunya a l’exterior, però com a persona intel·ligent que és, deixa tot un seguit de rastres que li permetran dir demà o en el futur que ell defensa Catalunya on faci falta. No ho nego. Només que tinc clar que la defensa ben espanyola. A la seva manera, com Frank SINATRA.

Tanmateix, la xiulada a l’himne espanyol va ser l’excusa per generar un tsunami al twitter en la que les mobles han anat amunt i avall amb constància. La palma, per reconeixement i posició, se la va emportar el senyor GAFO, número 2 de la Marca España, quan va piular a l’estil Galinsoga que els hereus d’en FABRA i companyia érem una femta. Bé, una “mierda”, deia ell.

Anem a pams, començant pel final. L’insult només ofèn a qui es vol deixar ofendre, però sempre qualifica a qui emet l’exabrupte. Per tant, en aquest sentit, tot queda clar. En relació a la femta, vull dir.

Ara bé, algun dia serem conscients que el nostre procés només podrà ser si és impecable? Tots plegats som conscients que l’anomenat “procés de transició nacional” (sempre em fan patir les grandiloqüències, sigui dit) és un procés enormement complex? Som conscients de que com que és extremadament complex cal ser perfectes, si és que la perfecció existeix?

Doncs si no n’érem conscients, ho escric: el “procés de transició nacional” és extremadament complex, lluny de simplismes i simplicitats. I ens cal, per poder-lo dur a bon terme, ser especialment curosos amb tot, especialment perfectes.

I dintre aquesta perfecció, ai làs, també hi és no xiular els himnes nacionals dels altres països del món. Els himnes nacionals són l’expressió formal que més identifica, representa i exalta un poble i els seus valors. Menyspreuar-lo i menystenir-lo és greu ofensa. Gairebé com la ofensa a la bandera.

Podrem dir-nos que els espanyols no ens respecten, podrem dir-nos que ells també ho farien, podrem dir-nos que la millor prova que calia xiular l’himne és la reacció que han tingut ells. Podrem dir-nos mil coses, i enganyar-nos mil vegades més.

El cas és que davant de tot el món, els catalans vam xiular l’himne espanyol. Vam fer evident el que pel món ja és evident: que Catalunya i Espanya no són el mateix i que, a més a més, les seves relacions no passen pel millor moment. Vaja, que no vam fer descobrir res, xiulant l’himne, i vam fer evident que ens creixem menystenint els altres.

No és la millor carta de presentació. No ho és. Ens poden dir femta, ens poden dir el que vulguin. Però el “procés de transició nacional” només avançarà generant complicitats a l’exterior.

I, per favor si us plau, algú em pot dir quina mena de complicitat exterior vam guanyar xiulant l’himne?

Enviat per: fgambus | juny 24, 2013

Treball i excuses

20130624-131717.jpg

No m’agradaria que se’m considerés com un d’aquells apòstols d’en Pep GUARDIOLA, que no només el veneren, sinó que fan d’ell l’essència de totes les virtuts. Vaig defensar el seu fitxatge quan tothom arrufava el nas i malgrat crec que té més virtuts que defectes, estic plenament convençut que és humà i com a tal imperfecte.

No sóc, però -és fàcil d’intuir- d’aquells que ara que ja no és amb nosaltres li veuen i troben tots els defectes. Els que hi són, i els que no hi són.

Dit això, he estat seguint fa una estona la roda de premsa de presentació d’en Pep GUARDIOLA com a nou entrenador del Bayern de Munich. L’ha feta parlant en alemany, català, anglès, italià i castellà. De debò, insisteixo, no vull semblar papanates, però una vegada més… Un exemple.

Som un país que ens vantem de ser oberts al món, i ho som, però compartim amb molts països mediterranis -sí, nosaltres també-, com a societat, unes greus dificultats amb els idiomes. En GUARDIOLA ja ens havia demostrat en el passat que té un profund respecte per la gent que es dirigeix a ell, i si pot respondre amb la llengua en que és interpel·lat, sempre ho ha fet. Per tant, ara que estarà una temporada llarga entre alemanys, s’hi ha posat i ja el parla a les primeres de canvi. Ell ha destacat per entrenar, però gairebé més encara per COMUNICAR. Era essencial aprendre l’alemany.

Tanmateix, hi haurà qui trobarà que amb els recursos que té “ja podrà”. Aquest to tant nostrat de buscar ràpidament l’excusa…. Aquest to que en GUARDIOLA ens ensenya cada vegada que es projecta en públic que no té cap mena de sentit. Algú més acomodat, precisament pel nivell de recursos i pel prestigi d’en Pep, s’hauria limitat a fer la roda de premsa en anglès o fins i tot en el seu idioma matern. Menys feina. Menys possibilitat d’equivocar-se. Menys esforç.

La lliçó, una vegada més, és doble.

No hi ha excuses.

Treballant gairebé tot es pot.

Enviat per: fgambus | abril 24, 2013

Quanta ignonímia…

20130424-235125.jpg Bavaresos de Munic, quatre. Futbol Club Barcelona, zero. Massa per una societat que es deleix fent llenya amb la mateixa intensitat que s’enfila al cavall de l’èpica. Som mediterranis. Res a fer. Temperamentals. Anem del calent al fred depressa, depressa.

No fa ni quaranta-vuit hores que es parlava de l’afany de superació d’ABIDAL, de TITO VILANOVA. De com aquest grup de vint joves estava superant dos càncers viscuts en primera persona per dos persones del vestidor. I una d’elles, l’entrenador.

Aquest entrenador que com a segon va batre tots els rècords haguts i per haver. I que com a primer entrenador va acabar de batre els que quedaven per superar. Fins que va arribar la malaltia. Pocs dies després els jugadors van sortir al camp amb aquella samarreta del “seny, pit i collons”. I tota la culerada va adoptar l’eslogan.

Un profund desconegut ens donava lliçons de que treballant seriosament hom se’n pot ensortir de les situacions més complicades.

Però una de les primeres proves de que ens agrada molt la llenya va arribar amb l’eliminació de la Copa del Rei. Que si aquest ROURA, clar, no dóna la talla com entrenador… Que si en TITO VILANOVA ha d’estar per tot des de Nova York…, etc., etc.

Fa un parell de setmanes tornava en TITO, i més o menys al mateix moment tornava l’ABIDAL. Mentrestant, en MESSI es lesionava a Paris, però feia més gran el seu mite sortint a jugar completament coix vint minuts del partit de tornada, per facilitar el gol que ens posava a les semifinals, per sisena vegada aquests darrers sis anys. En PUYOL, ja descartat, a Paris -ningú ho recorda- també es va lesionar en MASCHERANO.

Així les coses, el Barça viatja a Munic, a jugar contra els Bavaresos. Passa el que passa.

Avui he escoltat un parell de tertúlies de ràdio, començant per en Jordi BASTÉ. Quanta ignomínia. Quanta vergonya. Quanta mala fe. Quanta… No han demanat el cessament d’en TITO VILANOVA perquè els deu semblar que ells són bones persones, però totes les insinuacions han anat per la via de que cal que el partit d’ahir, dimarts, sigui un punt d’inflexió, i de que cal que la directiva es plantegi seriosament una reforma a fons de la plantilla. S’ha comparat el quatre a zero d’ahir amb el quatre a zero d’Atenes, amb aquell viatge de tornada en que es va acomiadar Andoni ZUBIZARRETA… S’ha recordat el que es va fer quan va arribar en GUARDIOLA, canviant -òbviament- entrenador i prescindint-se de jugadors claus com RONALDINHO o DECO.

Però, clar, com que aquests valents de la ploma i el micròfon no s’atreveixen a posar noms de jugadors, perquè o bé són mites, o són de casa, en la seva majoria, s’atreveixen, amb tota la poca vergonya possible, a insinuar que el problema és a la banqueta.

I tots aquells valors de fa quinze dies, on són? Avui, aquest home que es mereixia de tot pel seu afany de lluita, ja no compta? Les causes de tot plegat es concentren en TITO VILANOVA?

En TITO VILANOVA, en plenitud de condicions, tenia l’equip classificat a la Champions i la Lliga pràcticament guanyada abans de posar-se malalt.

Evidentment, queda clar que malgrat tota la retòrica, tot el bla, bla, bla, el que compta al final al futbol és si la pilota entra, o no entra. I si no entra, apareix l’exèrcit de mesquins amb la podadora. Tant els fa que dos dies abans estiguessin, ells mateixos, alabant la capacitat de patiment i el valor de gent com ABIDAL o VILANOVA. Ara, com que els bavaresos han estat més encertats, ara toca podar.

Va home va, aneu a…. Quina angúnia escoltar ahir al vespre i avui segons qui, o llegir segons què…

PS: Escrivia això mentre jugava el Madrid. Vist el resultat dels blancs a Dortmund, com que això té aquest grau de rigor, segurament tot aquell exercici d’autocrítica (que era més de crítica descarnada i despietada que autocrítica) quedarà aparcat perquè, paradoxalment, des de Madrid no renunciaran a la remuntada, i això ens farà que ens els propers dies començarem a escriure també a Barcelona el relat de la remuntada. Ara, passi el que passi l’u de maig, alguns han quedat ja ben retratats.

Older Posts »

Categories

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 1.183 other followers