Enviat per: fgambus | gener 27, 2009

EUROPA 2009-2014

achenJa som a 26 de gener. Ja han passat les 20.00h. Unió Democràtica de Catalunya ha tancat el termini per a què els seus militants manifestéssim si tenim intenció de ser a la llista al Parlament Europeu i, en tot cas, d’encapçalar-la.

No he escrit fins ara perquè considerava, i considero, que per a postul·lar-se un mateix ha de saber primer amb qui se les heu. Bàsicament per una qüestió d’honradesa intel·lectual, perquè personalment se’m fa molt difícil dir si considero que puc ser el més indicat per ocupar una posició a la llista si no sé qui més vol ocupar-la, aquesta posició.

A data d’avui, els sis anys treballats al Parlament Europeu amb la Concepció Ferrer, i cinc més seguint l’actualitat europea amb una certa profunditat, em fan pensar, i per això he presentat la meva candidatura, que puc ser una persona indicada per a representar, en nom d’Unió Democràtica, al poble de Catalunya al Parlament Europeu.

Avui, 26 de gener, que ja sé quins dels meus companys i companyes de partit es senten també indicats o indicades per anar en aquestes llistes i/o encapçalar-les, puc analitzar fins a quin punt arriba la meva idoneïtat. No faré, Déu me’n guardi, valoracions sobre els altres candidats. Són, tots plegats, companys i companyes de partit, i em semblaria una grolleria. Per tant, em limitaré a exposar com veig aquestes eleccions del 7 de juny, el procés de designació de candidats i el període 2009-2014 que serà objecte d’aquesta legislatura.

Vaig estar, com he dit, sis anys treballant a Brussel·les i aquestes darreres setmanes, a mesura que s’acosten les eleccions i que els mitjans de comunicació en van parlant, prou gent -del partit i de fora- m’ha preguntat si aniria a les llistes o si tenia intenció de voler encapçalar el grup de gent d’Unió Democràtica. A tothom he contestat el mateix: estic en disposició d’anar al capdavant de la gent d’Unió, en el cas que el partit i els seus dirigents entenguin que la candidatura presentada per en Salvador Sedó no és la més adequada.

Per tant, quedi clar també, en primer lloc, que no em presento per anar de número 2. En segon lloc, que no renuncio al cap de llista només que en la circumstància ja esmentada. I, en tercer lloc -no pot ser altrament i potser no caldria ni dir-ho- que el meu candidat serà aquell que proposi el Comitè de Govern i ratifiqui el Consell Nacional i que treballaré com el primer per aconseguir que aquesta persona sigui a Estrasburg a principis de juliol per a prendre possessió de l’escó. Perquè crec en Unió, perquè crec en la seva vocació europeista.

Dit això, tinc la creença que estem davant d’uns moments importants. El període 2009-2014 té tots els ingredients per ser un període clau en el procés de construcció de l’Europa política. D’una o altra manera sembla clar que les disposicions del Tractat de Lisboa aniran entrant en vigor durant aquest quinquenni o en acabar i, el que potser és més important, l’escenari de possibles ampliacions és limitat i concret (Croàcia, l’Antiga República Iugoslava de Macedònia i Turquia).

“El roce hace el cariño”, diu la dita castellana. El fet que les ampliacions siguin, com deia, limitades i concretes comporta, alhora, que els 27 Estats membres de la Unió comencin a acumular experiències compartides, anys treballant plegats. I d’aquestes experiències compartides vull creure que n’hauria de sortir la massa crítica suficient per poder fer avançar, de nou, el procés d’integració política.

Per altra banda, Alemanya i França tenen avui dos màxims dirigents amb capacitat i voluntat de lideratge. No sempre coincideixen, és cert, però si a aquesta capacitat i voluntat de lideratge li afegim una major sintonia amb la resta de membres del Consell Europeu fruit de les experiències compartides de les què parlava podem arribar a esperar -entès com a la verbalització d’esperança- l’arribada d’una etapa de major impuls del procés de construcció europea i, sobretot, de consensos més amplis.

No podem obviar, si parlem dels propers cinc anys, el paper que tindrà -o pot arribar a tenir, ni que sigui de forma inconscient- l’Administració Obama en la configuració d’una identitat política europea, encara que sembli una paradoxa. EE.UU., amb Obama al capdavant, serà més multilateral -més europeu, en aquest sentit-, però també molt més exigent amb el compromís d’Europa, i això ens hauria de portar a una aposta decidida per una política exterior comú de debò, un pas que és previ i indispensable per a un aprofundiment de la integració política.

Tanmateix, el període 2009-2014 no serà només un període de grans avenços o d’alta política. També tindrem grans debats d’aquells que es pot dir que versen sobre el que interessa a la gent -el que es coneix com a alta política, quedi clar, potser no interessa, però a la gent l’afecta igual o més.

Es parlarà, sense dubte, d’energia. Es parlarà d’immigració.

Es parlarà de la Mediterrània. De la Mediterrània com a part de la política exterior i de la de veïnatge, però també de la Mediterrània com una regió amb les seves especificitats, no sempre compreses pels països del Nord. Uns boscos que es cremen amb més facilitat. Uns eixos logístics i de transport menys desenvolupats. Una proximitat amb la frontera de la immigració que comporta uns reptes molt determinats i als què altres països no han de fer front.

Es parlarà de ciutadania europea, si és que els pronòstics són certs i es va aprofundint petit à petit en la integració política. Es parlarà -nosaltres voldrem que es parli- de l’Europa social.

Es parlarà, és clar i sobretot, de la crisi econòmica. Una crisi d’abast global, que afecta, però, de manera desigual als Estats membres de la Unió i a la que aquesta caldrà que doni una resposta el més ferma possible. Sempre s’ha dit que la Unió Europea era un gegant econòmic i un nan polític. Ara és l’hora que el nan ajudi el gegant a alçar-se de nou.

I, last but not least, parlarem també de Catalunya. Parlarem de tot el que ja he esmentat als darrers paràgafs, allò que interessa a la gent, als nostres veïns, però també haurem de parlar del que interessa al país. En definitiva, les nostres especificitats. A Brussel·les no hi hem d’anar a fer el discurs que fem a Espanya. A Brussel·les hem d’anar-hi creient-nos que som de debò un poble d’Europa, i com a tal demanem que se’ns respecti i treballem per a què així sigui. I fer això no és reclamar a Brussel·les o a Estrasburg el dret a decidir -que això ja vindrà quan hagi de venir-, sinó la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre dret, la nostra forma de comerciar… Sí, sí, sí, la botigueta i l’hortet també configuren una forma pròpia, mediterània, d’entendre el país i la seva economia. Hom pot anar de la plaça de Catalunya a la plaça de Lesseps encadenant una botiga rera l’altra… Hom pot passejar pel carrer sant Blai de Tortosa, i tres quarts del mateix. O el carrer del Mar, Pietat, Arbres i Guifré, a Badalona. O pels carrers Girona o Perelada, a Figueres. O el carrer Major de Lleida. I tants d’altres.  Tot plegat, allò que, ens definitiva, ens fa poble. Juntament amb tot allò que ens fa clúster, com la recerca biomèdica o el disseny, per exemple amb un objectiu clau: procurar que aquests àmbits siguin prou importants a nivell europeu com per fer de Catalunya un centre d’atracció de talent exterior, per un costat, i per l’altre, atraure prou com per recuperar aquell talent d’aquí que ha hagut d’acabar marxant. I tot plegat, el poble i el clúster, al costat -és evident- d’una ferma voluntat de ser

Tot això és el que crec que es trobarà o haurà de procurar posar-ho al mig del camí aquell qui vagi a Estrasburg amb els vots dels catalans i en nom d’Unió Democràtica. Posats en aquest punt, amb el termini per a presentar les candidatures exhaurit, no podia deixar passar més temps sense compartir amb tots vosaltres què fa que m’hi hagi presentat, amb quins ànims ho faig i com crec que serà l’Europa que es trobarà qui sigui el nou eurodiputat d’Unió Democràtica de Catalunya -estic convençut, això no ho he dit, que si les coses van com han d’anar recuperarem aquest escó que vam perdre el 2004- en l’esdevenir del període 2009-2014.

Anuncis

Responses

  1. Ets un poeta!!!
    Felicitats pel post i per la teva visió d’Europa i del món.

  2. Penso que series un molt bon candidat.

  3. Gràcies, Pep.

  4. Pep,
    Moltes gràcies. Sempre em veus amb bons ulls.

  5. No cal que em donis les gràcies, simplement és el que penso. Crec que series el millor candidat d’Unió i un eurodiputat excel·lent.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: