Enviat per: fgambus | febrer 4, 2009

BANQUERS

banca2

Llegeixo a La Vanguardia d’avui que Miguel SEBASTIÁN, ministre d’Industria del Govern ZAPATERO, ha reaccionat a les declaracions del president de l’Associació Espanyola de la Banca (AEB), Miguel MARTÍN.

 

En breu, La Vanguardia ens explica que el senyor MARTÍN ahir va dir, després de l’entrevista amb RODRÍGUEZ ZAPATERO, que “las autoridades conocían las causas de la crisis. Y si han tardado en resolverla es porque no han sabido actuar”. I, també, que el senyor SEBASTIÁN ha ventilat la qüestió dient que “todo el mundo sabe que estamos viviendo una situación excepcional creada por los bancos. Confío en que los banqueros den la talla y demuestren que saben cumplir con su responsabilidad”. 

Com va dir en el seu moment Josep Lluís CAROD-ROVIRA debatent amb l’Artur MAS sobre el sistema de finançament del nou Estatut, “jo d’economia en sé poc”. Jo també.  

Fet l’advertiment, però, malgrat saber-ne poc, procuro, com sempre, usar el sentit comú i llegir tot el que pugui però, sobretot, tot el que pugui entendre. 

I l’actual crisi financera -aquesta crisi que fa que els instruments clàssics per superar la crisi econòmica no siguin tan útils aquesta vegada perquè falla el finançament d’aquelles inversions necessàries per reactivar l’economia- entenc que ve donada per un excés de crèdit. Els bancs han donat massa crèdit a massa gent que no podia fer front als mateixos, per fer inversions que tampoc aportaven gaire valor afegit a l’economia. 

I és cert que pel fet d’haver-se embrancat en aquesta mena de crèdits –les famoses hipoteques sub-prime– acaba esclatant aquesta crisi financera. Per tant, un punt de raó, superficial, té el ministre d’Indústria. 

Ara, hi havia símptomes de que tot plegat acabaria anant pel pedregar. No calia ser un gran economista o un professional de la prospecció. No podia ser que els pisos que l’any 1997 valien 100 l’any 2006 valguessin 400 o 500 i, el que és més simptomàtic, aquests pisos els estiguessin comprant economies familiars que l’any 1997 possiblement no haurien pogut accedir a un crèdit per comprar el pis de 100. Alguna cosa algú estava fent malament. I les autoritats econòmiques, d’aquí i d’arreu, alguna cosa han fet malament quan mentre tot plegat passava miraven cap a un altre costat. 

Era normal comprar un pis a Barcelona de 70 o 80 metres quadrats per 80 milions de les antigues pessetes, que el pis et fos taxat en un 110% i que els bancs et donessin el 100% del valor de la taxació? Quants Cayenne o quants Q7 s’han comprat amb aquest invent?

Quants bancs han informat realment del què suposava una hipoteca variable? Quant bancs han informat de què volia dir EURIBOR + x%? 

Però, també, i aquesta és una pregunta que no ens fem o no ens volem fer, per què s’ha anat de forma generalitzada als bancs a demanar hipoteques pel valor del 100% -o el 110%- d’un pis que amb les economies familiars com eren –o com són- era una evidència que no es podrien tornar? 

Té alguna cosa a veure en tot això que el sistema de valors nascut després de maig del 68 ha posat determinats valors a la nevera? La generació que ha anat comprant pisos al preu de mercat sense mirar-s’hi gaire és una generació que ha après el valor que té saber dir-se no?  

Quantes famílies, parelles, persones, han fet números aquests darrers deu anys i s’han dit, a elles mateixes, no, no podrem pagar aquesta hipoteca?  

Aquest no saber suportar la negativa, aquest dir sempre que sí, aquest evitar les frustracions del no, ens ha portat, també a aquesta crisi, al costat de la voluntat irrefrenable de negoci dels bancs i la inconsistència d’un govern i unes autoritats econòmiques que han anat mirant a un altra banda. 

Quan el temporal hagi passat n’haurem de parlar de debò de tot plegat. La generació dels nostres fills ha d’aprendre dues coses: cal saber digerir que de vegades les coses no poden ser; cal ser conscients que si volem que aquelles coses que no poden ser siguin possibles cal treballar dur, esforçar-se molt, buscar i aprofitar les oportunitats, no esperar que les coses t’arribin donades i, malgrat tot, saber acceptar que malgrat l’esforç que s’hi pugui dedicar, de vegades no sempre l’èxit arriba.  

Tot això, que és on un Govern té més responsabilitat, tinc la sensació que els senyors RODRÍGUEZ ZAPATERO y Miguel SEBASTIÁN creuen que no va amb ells. No en va, amb la crisi ja galopant a les portes de la nostra societat van passar-se prop de mig any negant l’evidència i, donat que negaven l’evidència, sense prendre cap mena de mesura correctora. En aquest sentit les paraules de Miguel MARTÍN deuen ressonar amb força en la consciència del govern socialista espanyol, i per això aquesta ràbia continguda contra uns banquers que també han comès errors i que ara no poden estar tant a disposició del govern com aquest voldria. 

La crisi hauria arribat igual, i potser amb la mateixa violència, però Espanya i Catalunya haurien estat més preparades per sortir-ne més depressa. Ara tinc la sensació que en sortirem quan en sortirem, i si això serà més o menys depressa potser depèn de la força amb la que creui els dits.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: