Enviat per: fgambus | febrer 23, 2009

YA ESTÁIS CAGADOS, NO?

porEl 19 de setembre del 1990 el Barça va jugar l’anada d’una de les primeres eliminatòries de la RECOPA d’aquell any -la que perdríem contra el Manchester United de Mark HUGUES- contra un equip turc anomenat Trabzonspor. Vam perdre per 1-0. He llegit a algun lloc -però ho he estat buscant i no us podré dir on- que a la roda de premsa posterior al partit els periodistes catalans preguntaven per la tornada, i per com s’ho hauria de fer el Barça per superar aquella eliminatòria etc., etc., i en CRUYFF, amb una sortida d’aquelles tant seves, carregades de sentit comú, va respondre “qué, ya estáis cagados, no?”, reflexant amb cinc paraules l’estat d’ànim endèmic de la culerada.

El mateix val per avui, 23 de febrer de 2009. En vint-i-quatre partits de lliga el Barça n’ha guanyat 19, n’ha empatat 3 (Racing, Getafe i Betis) i n’ha perdut 2 (Numància i Espanyol). Portem set punts d’avantatge al Madrid. Un Madrid que per poder-se mantenir a 7 punts de diferència ha hagut de guanyar vuit partits consecutius. Estem als vuitens de final de la Champions League i amb un peu a la final de la Copa del Rei. El nostre millor golejador marca gairebé a cada partit (23 gols en 24 partits), i entre nosaltres tenim el millor jugador del món, el millor migcampista d’Europa, el millor lateral dret del continent -per no dir del món- i un entrenador amb un sentit comú i un coneixement de la casa que s’acosten al que tenia en CRUYFF.

Però ve l’Espanyol, fa el partit que fa, el Barça no el llegeix prou bé o s’entesta massa a seguir el joc de l’Espanyol, en DE LA PEÑA fa els seus primers gols en quatre anys i el Barça, jugant una hora amb deu, acaba perdent el partit. I ja estem tots pensant que aquest any tampoc.

És veritat que el Barça porta tres o quatre partits que les veu quadrades. Però, atenció, el Madrid ha necessitat, per reduir la distància, una ratxa de vuit partits seguits guanyats, que el Barça tingués una primera part dolenta a Sevilla -perquè a la segona part el Betis se n’en podia haver emportat una dotzena- i un partit contra un Espanyol que s’ho juga tot -vull imaginar que també s’ho jugarà tot diumenge que ve a Montjuïc- que planteja un partit molt dur, que reparteix perquè el deixen repartir i que el Barça acaba jugant amb una hora menys per la increïble expulsió de KEITA. I així i tot, el Barça podia haver guanyat a Sevilla i podia haver empatat perfectament el partit de dissabte.

Amb tot plegat sabeu què us dic? Estic tranquil. El Madrid no pot guanyar els catorze partits que li queden, i tots els que hem jugat a bàsket sabem que per remuntar un marcador molt advers no n’hi ha prou en acostar-se a 4 o 5 punts, cal passar per endavant de l’adversari per poder dir que has remuntat. Hi haurà un dia que el Madrid punxarà, perquè el seu joc no és tan sòlid com era el del Barça, i aquell dia la diferència amb el Barça tornarà a augmentar. I s’haurà acabat la història.

Ara, si els propers partits al Camp Nou hi anem tots a tremolar, a xiuxiuejar quan es perd una pilota, a patir i transmetre patiment, aleshores més val que l’equip jugui a porta tancada. Estaran més tranquils. I després, quan l’equip hagi guanyat la lliga, la culerada patidora ja omplirà els carrers de Catalunya per celebrar-ho. Som així, no Johan?

Ai, un darrer apunt… Al partit de tornada el Barça va guanyar el Trabzonspor 7 a 2, amb un golàs espectacular d’en Ronald KOEMAN.  Si el podeu recuperar d’algun lloc, no us el perdeu!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: