Enviat per: fgambus | Juliol 14, 2009

SUFICIENT, BO O ESTATUTARI?

estatutcatalunyatrencatDeia diumenge que després de l’anunci del nou acord de finançament ens veuríem abocats, com a mínim per unes setmanes, a un debat del què tinc la sensació que aviat la ciutadania desconnectarà perquè es tornarà un debat feixuc i del que ningú tindrà la sensació d’estar-ne treient l’aigua clara.

Ara bé, aquest fet no ha d’evitar que tots els que hi volguem dir alguna cosa ho fem. Potser posem més llum, o potser afegim ombres. Però, en tot cas, personalment, em nego a acceptar que m’escriguin el present i el futur. Per això, en part, aquest bloc. Per dir-hi la meva. Al marge d’argumentaris.

És l’acord de finançament (AF2009) anunciat diumenge un bon acord de finançament? Ha estat l’acord de finançament de l’any 2002 (AF2002) tant dolent com es diu? Començo així, posant els dos acords de finançament sobre la taula perquè hi ha un interès creixent, en especial per part del Govern tripartit, però també per part d’alguns sectors de Convergència i Unió en voler comparar un i altre acord.

Comparar dos acords polítics concretats en dos contexts polítics diferents, i sobre bases jurídiques diferents, es fa molt complicat. Podem, i intentaré fer-ho, posar sobre la taula els contexts polítics i les bases jurídiques. Descobrir les cartes. Però la comparació, el dir si A és millor que B o B millor que A es converteix en un exercici molt complicat. Perquè, què analitzem? Els números, els milions d’euros? O mesurem, en canvi, el ritme de creixement dels ingressos de la Generalitat? O primem, per sobre de tot, el principi d’ordinalitat? O analitzem les xifres als ulls del creixement de la població catalana? O, per contra, ens cenyim a la base jurídica aplicable de cada moment?

Perquè, evidentment, tal i com defensa el President MONTILLA avui a un article a El Periódico de Catalunya titulat “Un acord necessari, just i estatutari”, l’AF2009 és el millor acord de finançament de la història. És clar. Ningú ho nega. Numèricament és molt millor que cap altre acord aconseguit abans.

Però, per altra banda, la base jurídica ha canviat, entre l’AF2002 i l’AF2009, perquè el 2006 el poble de Catalunya es va dotar d’un nou Estatut de Catalunya i, per tant, té tot el sentit analitzar també l’AF2009 a la llum del què estableix l’Estatut de Catalunya, aprovat per les Corts Generals, amb rang de Llei Orgànica i referendat pel poble català el juny 2006. I així ho, també avui a El Periódico de Catalunya, l’Artur MAS a un article titulat “La valentia de dir que no”. I és que l’Estatut, ho deia l’altre dia, és fruit d’un pacte polític, però és també una Llei Orgànica que cal complir, que no caldria haver de negociar, perquè la seva lletra és Llei.

La història més o menys recent ens mostra un acord de finançament l’any 1993 -que ahir RODRÍGUEZ ZAPATERO va ignorar, i que va fer president del Govern Felipe GONZÁLEZ-, un acord de finançament el 1997 -que va fer president del Govern José María AZNAR i l’AF2002. Tots ells negociats per Convergència i Unió des del Govern de la Generalitat. Els dos primers, 1993 i 1997, amb un PSOE i un PP en minoria al Congrés i necessitat, per tant, dels escons de Convergència i Unió. I el tercer, l’AF2002, negociat quan el PP disposava ja de la majoria absoluta i, a diferència del 1993 i el 1997, Convergència i Unió era en minoria al Parlament de Catalunya. Per tant, el context polític el 2002 era el que era, i en canvi es va treure un bon acord de finançament. No ho dic jo, que no en sé, sinó que ho diuen els mateixos estudis del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya. La història, vista a mig termini, també ho dirà.

El context polític el 2002, per tant, era el que era i se’n va treure el que se’n va treure. Amb un afegit. L’Estatut de Catalunya en vigor aleshores, l’aprovat el 1979, de finançament pràcticament no en deia res i, per tant,  el Govern espanyol no pràcticament res l’obligava, més enllà de la necessitat òbvia de finançament que tenien les Comunitats Autònomes. Totes.

El context polític el 2009 és molt diferent. A Madrid governa un PSOE debilitat. Amb un PSC que governa, amb ERC i ICV, a Catalunya i que té un pes relatiu molt important, numèricament, entre els diputats socialistes a Madrid. Per tant, és clar als ulls de tothom que la potencial capacitat d’influència de l’actual Govern de la Generalitat al llarg de tot el procés negociador era gran. Amb un afegit que no té res de matís: la base jurídica ha canviat. L’Estatut de Catalunya aprovat l’any 2006 marca un full de ruta clar en relació al model de finançament. En conseqüència, el Govern de l’Estat ve obligat a la negociació. I la Generalitat de Catalunya jugava, teòricament amb ventatge. Les cartes jurídiques estaven més o menys marcades, i el context polític facilitava la pressió i la negociació.

Tot plegat cal tenir-ho en compte, i tant que sí, a l’hora d’avaluar l’AF2009. No per posar aigua al vi d’un acord que, com molt bé ha dit l’Artur MAS, des de Convergència i Unió no es torpedinarà perquè un cop arribats a aquest punt el que compta és “agafar els diners i córrer”. Ho va dir ahir, i ho ha tornat a dir avui entrevista telefònica aquesta tarda, quan ha defensat que l’AF2009 és millor que l’AF2002, com aquest ho va ser en relació al 1997 i al 1993. Cada acord de finançament havia superat fins ara l’anterior, i així és també en aquest cas.

El que diu Convergència i Unió és que ara es donaven unes condicions jurídiques que no es donaven ni el 2002, ni el 1997 ni el 1993, que havien de permetre a la Generalitat de Catalunya ja no obtenir, sinó exigir, un acord de finançament substancialment millor que l’obtingut. No es tracta, com es vol i es voldrà fer veure, d’un posicionament radical o maximalista. Es tracta, precisament, de dir les coses pel seu nom. I si des de Convergència i Unió s’entén que l’acord és millorable, no perquè es negocïi millor, sinó perquè la llei ho diu, doncs tenim tot el dret de dir-ho, amb tota la serenor, però també amb el convenciment de qui creu tenir la raó.

Un darrer apunt, relacionat amb teletips d’aquesta tarda. La portaveu d’Esquerra al Parlament de Catalunya, Anna SIMÓ, ha fet unes manifestacions demanant a CiU que col·labori amb les forces del tripartit per vetllar que RODRIGUEZ ZAPATERO plasmi escrupulosament el que s’ha acordat en les lleis que cal desenvolupar per fer realitat l’AF2009. No creieu, i acabo, que unes declaracions d’aquesta mena -recollides per l’Agència EFE- no són sinó la corroboració que l’AF2009 penja d’un fil, que Esquerra no té gens clar el què ha pactat, i que ja es veuen a venir allò del ‘donde digo digo digo diego’?

Anuncis

Responses

  1. LO PITJOR DE TOT PLEGAT,ES LA PERDUA DE CREDIBITAT DELS POLITICS.TRIST OI?

  2. Tinc pendent de posar un post sobre el tema que apuntes, el de la credibilitat. Sóc de la opinió, en tres paraules, que és cert que la credibilitat dels polítics està a la baixa, però no gaire més que la credibilitat en general. Vivim en el que en dic societat malfiada, que creu poc. Una societat una mica com Sant Tomàs. Només creu el que veu. Seria, una mica, allò de l’homo videns. I el que es veu no sempre és el que és, sinó el que sembla… Complicat per ventilar-ho en tres ratlles. Queda pendent el post.

  3. Benvolgut,
    després de llegir i escoltar molt del què s’ha escrit i dit sobre el nou AF2009, cada cop tinc més clar que la maquinària mediàtica del tripartit s’esforça a fer-nos creure que aquest acord és impecable però no ho aconsegueix. Després de fer una passada per vilaweb he vist força opinions crítiques que suposadament provenen des de l’esquerra política del país. Aquest és un símptoma inequívoc que l’AF2009 no convenç ni agrada. Vaig veure també des de CanalParlament la sessió de control al govern. Lamentable espectacle el de la senyora De Madre, lamentable la resposta del senyor Montilla a la pregunta que li va formular el senyor Mas. Com tu dius, tenen molta por a que CIU es mantingui amb la seva veu crítica perquè veuen que, malgrat la seva maquinària mediàtica, la cosa comença a fer aigües.
    Endavant i força.

  4. Moltes gràcies pel comentari. Han fet aquell terrible exercici de mentir sabent que només es podrà demostrar que han mentit d’aquí a uns anys. Mentrestant, el seu aparell de propaganda anirà fent i desfent com si tots plegats fóssim idiotes.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: