Enviat per: fgambus | Novembre 16, 2009

Desafecció

encogersehombrosSobre regeneració democràtica se’n parla molt, ara. I més que se’n parlarà.

A nivell previ, crec que cal que tinguem presents unes quantes consideracions.

Des d’un punt de vista partidista, de partit, tenim un problema. I és que encara que no en siguem del tot conscients, tots som al mateix vaixell. Estem tots igual d’enfangats. Quanta més força fem per sortir-ne, més fang removem. I després d’un gran esforç, en el millor dels casos estarem igual, si no més enfangats.

Com que no hi ha aquesta consciència d’estar tots al mateix vaixell, cada partit fa la guerra pel seu compte. Cada partit vol ser el primer en sortir-ne. Conclusió: ni que facis els esforços correctes te’n sortiràs, perquè la resta, en la seva obsessió partidària, t’acaben agafant i tornant a ensorrar.

I, alhora, hi ha un munt d’interessos -empresarials, periodístics- a qui ja els va bé aquesta situació actual, i s’ho miren de ben de prop, però sense tacar-se de cap manera.

Aquesta dinàmica perversa és evident que no ens porta enlloc.

I, com deia, i encara que sigui paradoxal, qualsevol esforç individual o de partit per sortir-ne, per canviar les coses, està condemnat. Des del fang no el deixaran sortir. I des de fora ningú percebrà el matís, o l’esforç, o la diferència, o no la voldran percebre i, en conseqüència, des de fora no podrem comptar amb què ens aparegui una mà amiga.

“Malos tiempos para la lírica”, que deia GOLPES BAJOS, aquell grup de la Movida madrilenya… Mala peça al tel·ler, dit de forma més nostrada.

Però les victòries i els èxits no han arribat mai des de la resignació. Les espatlles caigudes mai han estat solució de res. Per tant, és cert que cal que ens alcem. Cal reemprendre el discurs de la grandesa de la política, de la grandesa del servei públic, de la grandesa de la vocació de servei. Cal reempendre, també i alhora, el discurs de la regeneració democràtica.

I no estic parlant de codis deontològics o ètics. PP i PSOE ja fa temps que en tenen, i no cal entrar en detalls de perquè els ha servit. No estic d’acord, però, amb la tesis que desenvolupa Javier CERCAS a “Anatomía de un instante”, on defensa que al polític no se l’ha de jutjar èticament, sinó només políticament. No. El polític ha de tenir també ètica. MAQUIAVEL és molt interessant, però la societat ha avançat molt des del segle XVI, i no tot el que defensava MAQUIAVEL és acceptable avui. És possible, però no acceptable.

Els codis ètics o deontològics podríem dir que se suposen; que són intrínsecs a aquella grandesa de la que parlàvem fa un moment.

Costa, des de la política, acceptar-ho. Costa, perquè és reconèixer les nostres debilitats. Costa, perquè els grans assessors de comunicació sempre ens recomenaran que no parlem, alhora, de corrupció i de finançament de partits. Costa, doncs.

Però cal parlar clar. Mentre el sistema de finançament dels partits no vagi d’acord amb les seves activitats -acceptant, és clar, que els mateixos partits haurien de prendre mesures per a la reducció de les seves despeses-; mentre el sistema de finançament dels Ajuntaments sigui tan magre com és; mentre tot això segueixi passant, s’estarà posant a masses persones al límit de la legislació. I quan, com a societat, situem l’activitat de sectors tant importants com els Ajuntaments o els partits polítics al límit de la llei -no dic, quedi clar, que fora, sinó al límit-, i tenint en compte que la debilitat moral i ètica forma part intrínseca de la condició humana, ja tenim l’amanida ben servida.

Hi haurà qui dirà, davant d’aquesta afirmació, que això és tant com acceptar que la corrupció és inevitable. Els corromputs, són evitables. Els que corrompen, són inevitables. Sempre hi ha qui no accepta el límit de la norma i busca anar més enllà. Sempre hi ha qui creu que tot i tothom té un preu. Sempre hi haurà empresaris que estaran disposats a anar més enllà per aconseguir un negoci. I, quan més aviat ho reconeguem, més aviat podrem posar fil a l’agulla; sempre que els dirigents de partit o els dirigents municipals hagin de seguir treballant al límit de la llei s’hauran d’anar trobant amb aquesta mena d’empresaris sense escrúpols. I quants més contactes hi hagi entre aquests dos móns, més augmenten les possibilitats de que d’aquests “negocis” es “tanquin”.

Alhora, però, cal reconèixer que també corren pels partits -per tots els partits- personatges que volen aprofitar-se de la política i del sistema actual. Cal reconèixer-ho, tenir-ho clar, i posar tots els mitjans per localitzar i extirpar aquesta mena de gent de la vida pública.

Per tant, quan parlem de regeneració democràtica, o parlem també, o abans, de finançament dels partits polítics i del finançament del món local, o sinó, arribem a les conclusions que arribem, ens seguirem trobant amb casos com el cas Santa Coloma. I les conseqüències, aleshores, serien letals.

No ens servirà de res parlar de llistes obertes o desbloquejades, de limitació de mandats, de codis deontològics, de participació ciutadana, de permeabilització dels partits, de transparència democràtica, si no arreglem el finançament dels partits i el finançament dels Ajuntaments.

L’esforç enorme que seria per les actuals estructures dels partits passar a un sistema amb llistes no tancades, amb mandats limitats, amb una més gran permeabilització a la participació ciutadana, no serviria de res si seguíssim posant els representants electes i/o polítics al límit de la llei per poder dur a terme les seves activitats.

I ho deia l’altre dia en un altre post: malfiem-nos, tots plegats, d’aquells partits que diuen que “ells són diferents”.

Dit això, quines accions prendre?

Vivim en el marc d’una comunitat. I aquesta comunitat cal -i una grandíssima majoria entèn que així ha de ser- que estigui organitzada. I d’aquesta mateixa comunitat en sorgeixen elements que s’ofereixen, a partir de diferents models de comunitat, de societat, a organitzar-la. S’ofereixen, i obtenen la confiança de la resta per a què ho facin. I, en resposta a aquesta confiança, s’espera d’ells eficàcia i eficiència en la gestió, transparència, sentit ètic i de la justícia. I, cada vegada més, proximitat, permeabilitat. I rendició de comptes.

Durant gran part del segle XX, a les democràcies més consolidades, aquesta permeabilitat, aquesta rendició de comptes, s’entenia que es feia cada quatre anys en celebrar les eleccions. Havies estat un governant com calia? De ben segur que obtenies de nou la confiança. No havies estat prou bon governant? De ben segur que apareixia algú altre que ocupava el teu espai i aconseguia la confiança de la gent.

Així va ser, també, a Espanya i a Catalunya en la nostra jove democràcia de finals del segle XX. Segurament va ser així, de manera rotunda, fins l’aparició dels casos FILESA, Roldán, GAL, que van trencar en gran part la innocència de la societat espanyola. La confiança otorgada al PSOE l’octubre del 1982 o a Convergència i Unió l’abril del 1984 mai tornaria a ser la mateixa, ni pel PSOE, ni per CiU, ni per cap alta formació política.

La confiança. És l’element fonamental sobre el que cal treballar per poder procedir a la regeneració democràtica que ens cal. Per això no n’hi ha prou amb codis ètics elaborats pels partits polítics. No n’hi ha prou perquè qui ha perdut la confiança en els partits es malfia del que facin els partits. Per això cal fugir de mesures a curt termini, que no seran creïbles per ningú, a no ser que siguin extremadament radicals -i a això els partits no hi estaran mai disposats, i segurament fan bé-.

Les mesures per a la recuperació de la confiança han de ser a mig i llarg termini. Cal que siguin consensuades, a poder ser. O que es fonamentin en un ampli acord. La confiança no es recuperarà en anunciar-les, aquestes mesures. La confiança es recuperarà quan la ciutadania percebi que aquelles mesures s’apliquen, i s’apliquen bé. I donen resultat. Mentrestant haurem de viure amb la malfiança dels nostres conciutadans. Haurem de viure amb el desprestigi.

Per tant, és important insistir-hi, preparem-nos per dissenyar mesures que només tindran ressò a mig termini. Fugim del regat curt, perquè avui ja no ens porta enlloc. A ulls dels nostres conciutadans hem arribat a una situació límit. Podem ignorar-ho i seguir fent-nos trampes al solitari, però qualsevol dia ens trobarem que hem entrat en un canvi de sistema que ja no controlarem. Segurament la següent analogia no té res a veure amb el que s’està plantejant, però pot ser útil per entendre en quin lloc estem.  Els dirigents de la UCD que entre el 1978 i el 1981 van fer tot el possible per descavalcar Adolfo SUÁREZ del poder poc s’imaginaven, immersos com estaven en el curt termini, que aquelles accions que duien a terme acabarien portant-los a la davallada electoral més important d’un partit de govern a l’Europa occidental dels darrers cinquanta anys.

Hi ha moments en què és important aturar-se, alçar el cap i veure si anem per bon camí. Mirar a mig i llarg termini, i ser conscients que les accions que fem avui, tenen efecte demà, però també demà passat i més enllà. I, per tant, ser conscients que si volem efectes per demà passat o l’altre, potser avui no tenim un resultat immediat. I ser conscients que per actuar sobre quelcom tant subjectiu com la confiança de la gent és imprescindible abandonar la temptació d’obtenir resultats immediats. Cal una reacció immediata, amb propostes pensades per anar duent a terme i anar obtenint resultats a poc a poc.

I cal, sobretot, i alhora, treballar de manera decidida sobre el finançament dels partits polítics i dels Ajuntaments.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: