Enviat per: fgambus | Desembre 29, 2009

Herrera i Hereu

Han estat uns quants dies sense escriure. Des del 14 de desembre, de fet. Això de vegades passa. I no és que no hi hagi hagut fets que poguessin motivar un post, però entre una cosa i una altra, tot s’ha anat quedat al tinter.

M’agradaria destacar un parell d’entrevistes d’aquests darrers dies, publicades a EL PERIÓDICO. La primera, a Jordi HEREU, el 22 de desembre. La segona, a Joan HERRERA, el 27.

Cada vegada tinc més la sensació que Jordi HEREU representa l’ARIAS NAVARRO del PSC a la ciutat de Barcelona. Ningú creu ja en el projecte, tothom té clar que això s’ensorra, ningú està disposat a jugar-se-la en nom del govern municipal, a excepció de Jordi HEREU, a qui li ha tocat estar al capdavant en aquest moment, i que és ben conscient que li toca lluitar com sigui per mantenir l’alcaldia, a risc de passar a la història com el socialista que va entregar Barcelona a Convergència i Unió.

Així i tot, el mateix to de l’alcalde denota una barreja de desesperació i supèrbia que dificilment l’ajudaran en el seu objectiu. El titular de l’entrevista, en aquest sentit, és ben aclaridor: “nosaltres som, jo sóc, la resposta als problemes”. Home! El to xoca, com a mínim. Quina superioritat moral! Quina manca de modèstia! L’entrevista té moltes perles. Unes perles que crec que defineixen més l’estat d’ànim del PSC que no pas el propi alcalde.

Perles com “a Barcelona li va molt millor tenir governs de progrés”… Però si no n’hem tingut d’altres, de governs, com podem saber si a la ciutat li va millor o pitjor? El que és clar és que Barcelona ha tingut 30 anys de governs de progrés, que han configurat un determinat model de ciutat, lloable en alguns camps, clarament deficitari en d’altres i que, passats els tres decenis, té tots els símptomes d’estar morint d’èxit.

“Sempre podem reconstruir la Barcelona de barricada, però si pots sumar amb el teu país, el benestar dels teus ciutadans avança”… HEREU respòn així a la reflexió de que quan el poder recau tot en mans del partit socialista costa més de veure l’acció del govern municipal… La resposta, però, és tot un paradigma de la forma de fer política dels socialistes catalans. Si tot és del nostre color, tant li fa si es percep o no l’acció de govern, perquè el poder –que és el que interessa- l’exercim de tota manera i a tot arreu. Si, per contra, el poder està repartit entre diferents sensibilitats, sempre els queda la reconstrucció de la Barcelona de barricada, aquella Barcelona permanentment enfrontada al govern de la Generalitat o al govern de l’Estat. És una llàstima perquè, certament, com diu HEREU, si es pot sumar amb el teu país, el benestar dels ciutadans avança.

Un darrer comentari, sobre aquesta perla, que alguns consideraran de matís, però crec que no ho és. Diu l’alcalde “… el benestar dels TEUS ciutadans avança…”. Què vol dir, amb això dels ‘teus ciutadans’? Però que s’han pensat, aquesta gent, que els ciutadans som els clicks de Playmobil? Aquest possessiu denota perquè cal un canvi a la ciutat de Barcelona.

Finalment, una darrera perla d’aquesta entrevista: “les eleccions seran entre la Barcelona de dretes i la Barcelona d’esquerres”. Ja sabem, per tant, a quina mena de campanya caldrà fer front des de les files d’en Xavier TRIAS. Els bons contra els dolents, els indis contra el setè de cavalleria, “tigres y leones”… Una campanya de baixa estopa, vaja!

La segona entrevista és, com deia, la d’en Joan HERRERA. Crec que, a diferència de Jordi HEREU, Joan HERRERA es troba en aquests moments dirigint una formació política amb unes idees socials terriblement antigues, amb un discurs ideològic molt sectari, però molt definit. Una formació política, a més a més, molt jove, amb molta empenta, i amb gens d’incidir en el devenir de la societat. No busquen, i crec que ho fan sincerament, el poder pel poder, sinó que el busquen per modificar la societat i moldejar-la per tal de fer-la com a ells els agradaria que fos. La qual cosa, malgrat tot, no vol dir que tinguin raó. I, fins i tot, de vegades, de tan sectaris com són, creuen que l’objectiu de la seva acció política no és el benestar de la ciutadania, sinó la consecució dels seus principis. Un esquema polític que la història ja ha demostrat que mai porta a bon port.

També ens deixa l’entrevista unes quantes perles que m’agradaria comentar.

“L’ecologisme havia de ser una causa d’esquerres”… És evident que l’ecologisme no pot ser la causa de ningú, perquè és la causa de tots. El problema no és que Iniciativa en faci bandera, de l’ecologisme, sinó que en pretengui fer bandera exclusiva. Unió Democràtica defensa l’humanisme cristià, però no pretén fer-ho des de l’exclusivitat. Es pot defensar, i de fet es defensa, l’humanisme cristià des d’altres opcions polítiques. Com es defensa l’ecologisme des d’altres opcions polítiques, que no tenen perquè ser forçosament d’esquerres.

“Hi ha moltes diferències entre la Catalunya d’abans i la d’ara. I globalment són positives”… Evidentment, estic totalment d’acord amb la primera afirmació. I totalment en desacord amb la segona. Convergència i Unió no ho va fer tot bé. I, fins i tot, va fer coses malament. I per això va perdre uns suports que el temps ha demostrat que li eren imprescindibles per governar. Però la Catalunya d’avui no suporta, en cap cas, la comparació amb la Catalunya d’ahir. I la gent, que té memòria, ho sabrà valorar aquesta tardor.

“És possible que no es reediti el tripartit. Però també ho semblava un any abans de les eleccions de 2006”… Té tota la raó. I cal que des de Convergència i Unió no ho oblidem en cap moment des de ja fins a les eleccions catalanes. A la primavera i a l’estiu de 2006 totes les enquestes donaven una victòria suficient a Convergència i Unió, amb pujades d’entre 10 i 15 diputats, i al final, per les raons que siguin, que ja han estat estudiades i de les que crec que se n’han extret positives conclusions, la pujada es va limitar a dos diputats (de 46 a 48), i el tripartit, efectivament, es va reeditar. Per tant, el que ens cal és aplicar, si m’ho permeteu, l’esperit Guardiola, i treballar, treballar, treballar, amb molta humilitat, amb molt esperit de sacrifici, amb rigor i serietat. I quan calgui celebrar, ja ho celebrarem. Però mentrestant, treballar i no oblidar el què ens va passar entre el juny i el novembre de 2006.

A la pregunta sobre què votaria en una consulta sobre la independència, la resposta de Joan HERRERA és per emmarcar: “hi hauria d’haver més de dues respostes. A Escòcia n’hi haurà quatre. La meva proposta és un federalisme plurinacional que vagi més lluny d’on som i amb l’Estatut com instrument. Però el meu horitzó nacional no s’esgota a l’Estatut. S’ha de reconèixer el dret a decidir”. Quan les meves filles em preguntin un dia, fent deures, què vol dir ‘fugir d’estudi’ els ensenyaré aquesta resposta de Joan HERRERA.

Acaba l’entrevista Joan HERRERA amb una afirmació que lliga amb el que plantejava una mica més amunt. Diu HERRERA que “ICV és l’únic dels socis [del tripartit] que segur que no pacta amb un altre partit [s’entén que de fora del tripartit]”. És d’agrair el seu posicionament, que per altra banda és ben conegut. I deixa clar, igualment, el seu sectarisme. Ells només s’entenen amb els que pensen com ells, i això de dialogar, consensuar, rebaixar plantejaments per ampliar els acords no té res a veure amb ells. Han crescut a la barricada i a cop d’eslògan, i el que més va amb ells és aquell de “ni un pas enrera”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: