Enviat per: fgambus | febrer 16, 2010

Dije Diego! Dije Diego!

No se m’acut cap expressió millor per definir el que va passar ahir al vespre al Palau de la Generalitat que aquella castellana que diu allò de “donde dije digo digo diego”. Anava a escriure que tot plegat era espectacular, però no. No ho puc escriure. És trist. Lamentable. Pervers. Lleig. Cínic. Dolent. Nauseabund. Dolorós. Deplorable. Desolador. Llastimós. Repugnant. Fastigós. Mesquí. Podria seguir. Els adjectius no s’esgoten.

La seqüència dels fets, amb el seu corresponent anàlisi, l’ha resumit molt bé en Jordi BARBETA a LA VANGUARDIA, a un article titulat “A ver, quien quiere debate?”. No puc parlar del que no sé, i per tant, com la gran majoria de catalans, ignorem què ha passat pel cap dels que El Periódico qualifica de “díscols del PSC” per passar en cinc dies del debat més descarnat -i fins i tot un xic deslleial- al “diego” que va protagonitzar ahir per la tarda Ernest MARAGALL. Tots ens ho podem més o menys imaginar, però les imaginacions són només això. No fets.

Queda clars, però, un parell de fets: al PSC de MONTILLA no li és permesa, en cap cas, la discrepància; i dos, tenia tota la raó ahir en Francesc Marc ÁLVARO, només hi ha un PSC. L’altre, el catalanista, el d’en PALLACH, les restes de l’Obiolisme i el Maragallisme, només dóna per fer la viu viu i iniciar batalles que sembla que acabaran en guerres però que ràpidament es reconverteixen en focs d’encenalls. És, certament, que l’ombra del Bocaccio és molt allargada. I aquella gent, la del Bocaccio, van fer molta lluita clandestina, van conspirar com ningú, però el dictador se’ls va acabar morint al llit, i a Espanya no van arribar al govern fins set anys més tard d’aquella mort. I a Catalunya van haver de passar vint-i-vuit anys i un CAROD-ROVIRA per aconseguir-ho. I ens ha anat com ens ha anat.

I són gent brillant, aquesta, per altra banda. Quan d’aquí a uns anys algú repassi qui eren els del PSC del Bocaccio i els del PSC del Baix Llobregat es trobaran que a un costat hi ha en Narcís SERRA, l’Ernest LLUCH, en Pasqual MARAGALL, l’Ernest MARAGALL, l’Antoni CASTELLS, la Montserrat TURA, i a l’altre en José ZARAGOZA, la Carme CHACÓN, en José MONTILLA, en Celestino CORBACHO.

Només repassant els noms queda clar on és cadascú. També queda clar qui està més a prop dels personatges de Mario PUZO i qui gira més al voltant del que podria ser en Narcís OLLER i la seva “La febre d’or”, qui està més a prop de l’Onofre BOUVILA i qui dels constructors de la gran Barcelona de progrés de finals del segle XIX i principis del XX.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: