Enviat per: fgambus | febrer 23, 2010

Assenyada rauxa

La rauxa i el seny. Dos noms que qualifiquen els catalans, diuen. Dos noms que hem anat alternant al llarg de la història. Entre drama i drama, èpoques de rauxa, i èpoques de seny.

Es fa dificil, però, trobar èpoques de rauxa que hagin estat pròsperes.

I es fa difícil, alhora, trobar èpoques de seny que no siguin assenyalades amb aquells mots de Jordi CARBONELL, quan advertia que la prudència no ens podia fer traïdors.

I hi ha, però, i és quan Catalunya ha avançat de debò, períodes de temps que ni són dramàtics, ni són de rauxa, ni són de seny, sinó que simplement són moments que podríem qualificar d’assenyada rauxa. La Renaixença. El noucentisme. Els temps de la Solidaritat Catalana o els primers caminars de la Mancomunitat. Fins i tot la represa de la Generalitat republicana sota la direcció de Francesc MACIÀ i, més darrerament, els governs de Jordi PUJOL o, en tot cas, els primers vint anys dels governs de Jordi PUJOL. Entre el 1980 i el 1992, perquè la gent de Convergència i Unió va bastir el país. A partir del 1993 perquè des d’una posició de força a Catalunya el nacionalisme català “moderat” va ser capaç no només d’influir en la política espanyola, sinó de redreçar-ne la política econòmica i fer-la ben bé canviar de rumb, generant-se un llarg període de creixement econòmic.

Estem –quina òbvietat!- en temps de crisi. Molta gent ho està passant molt malament. I no només d’aquell sector, o d’aquell altra. Aquesta crisi és diferent perquè està afectant a tothom. Als joves, molt, però també a la gent gran, i també als que s’acostaven amb tranquilitat als cinquanta anys. Aquesta crisi és molt transversal. Està afectant al treballador, però també a l’empresari. Està afectant a l’assaliariat, però també a l’autònom. És una crisi que ens demana unes modificacions determinades del mercat de treball, però també que ens repensem el sistema de pensions. No les pensions, quedi clar. Que ens demana recolzar les grans empreses, perquè ens generin llocs de treball, però també al petit empresari, perquè no el perdi.

De la situació actual, certament, no en sortirem amb un cop de rauxa. Però atenció, tampoc amb un excés de seny. És el moment, crec, de nou, de l’assenyada rauxa que ens ha fet sortir del sot d’altres vegades. De l’assenyada rauxa que ha de permetre liderar el país sense ignorar els sots que tenim davant del nas però amb la mirada fixada a l’horitzó. I, certament, per poder fer això és imprescindible no només un govern fort, sinó un govern que sàpiga on ha d’anar, un govern que no només porti sota el braç un projecte de país, sinó una sana ambició nacional i una visió clara de què ens ha portat fins aquí, on són els propers sots que haurem de sortejar però, també i sobretot, on volem portar el país els propers anys.

Un Govern que aposti per la llibertat de la societat. Que surti del menjador de les cases. Que obri les finestres i permeti airejar-se el país. Que tingui clar que el subsidi és una obligació de l’Administració, però que qui no té feina, el que busca és feina, i que per l’Administració ha de ser una prioritat –les obligacions no es prioritzen, es compleixen- la creació del marc adequat per a què les empreses puguin crear ocupació. Que assumeixi sense complexes que l’emprenedor és algú que amb una idea al cap treballa per a guanyar-se la vida, i que això –guanyar-se la vida privadament- no només no és dolent, sinó que és imprescindible perquè les empreses puguin generar ocupació. Si les empreses no tenen beneficis, els emprenedors no fan diners. I si els emprenedors no fan diners, dificilment podran oferir feina. És una raonament molt bàsic, però que a molta gent li genera una severa urticària.

Un Govern que s’oblidi de tenir una societat tutel·lada i aposti amb força i de veritat per una societat lliure. Perquè només des de la llibertat una societat tira endavant. Mai des del control social.

Un Govern que sàpiga que els serveis socials són el primer front de batalla contra l’exclusió, la primera eina d’inclusió social, però que alhora tingui clar que els serveis socials només es poden garantir amb eficàcia si hi ha feina, si hi ha empreses que funcionen, si el consum és l’adequat, si, en definitiva, si el gruix de la societat tira endavant i genera riquesa.

Perquè la riquesa, per a repartir-la, primer cal tenir-la. Un Govern que no ajuda a qui genera riquesa amb l’argument que cal garantir els serveis socials, no només no està ajudant l’emprenedor, sinó que a més a més està posant en risc el futur d’aquests mateixos serveis socials.

En resum i per acabar, que a aquest país li cal l’assenyada rauxa de Convergència i Unió, que ja ha donat proves fefaents de la seva capacitat en el passat, i que se sent –ens sentim- preparada per a donar-ne de noves en un futur proper.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: