Enviat per: fgambus | Mai 14, 2010

El que crema la Diagonal

Aquesta  setmana La Tortuga publica un monogràfic d’articles d’opinió sobre la consulta de la Diagonal. Podeu consultar-lo aquí.

El meu, en concret, diu així:

El que crema la Diagonal

“Un equip de futbol va ser el centre del món…”, “La feina ben feta, qui no recorda? Una cosa molt nostra en els moments de més glòria”, “I el que facin els altres, tant se val: la feina ben feta no té fronteres ni té rival”.

Qui no té al cap aquest anunci d’una famosa marca de cervesa en relació al Barça de les Sis Copes?

Dona-va-li voltes a com enfocar un article sobre la reforma de la Diagonal quan he recordat el poema –que és el que no deixa de ser malgrat ser un espot publicitari-. El contrast ha estat –és- explosiu.

A hores d’ara, crec que ja es pot afirmar sense massa reserves que tot plegat ha estat un immens fracàs, arribant gairebé a la vergonya col•lectiva, només salvada per la bona voluntat de les barcelonines i barcelonins que, malgrat tot, han decidit respondre cívicament i votar o, com a mínim, intentar-ho.

Més enllà d’aquesta voluntat cívica, el desert. El fracàs. La vergonya. El desconcert. Fins i tot, perquè no, la indignació.

Ja no es tracta de si el projecte A o el projecte B. Ja no es tracta de la opció C i de si ha estat prou explicada o, simplement, amagada.

El concepte de consulta popular és molt a prop del concepte de sobirania. No és qualsevol cosa, amb la que alegrement es pot jugar. Estem parlant de legitimació de l’acció política. Estem parlant de la veu directa del cos electoral. Estem parlant, per tant, d’un dels drets més fonamentals dels individus: el de participació política.

Semblen, aquestes ratlles anteriors, un seguit d’obvietats, de llocs comuns. Però si una cosa s’ha posat en evidència aquests dies és que no tothom li donava –li dóna- als conceptes mencionats la importància que es mereixen. I, per tant, ja no es tracta d’uns llocs tan comuns.

Consultar la ciutadania, insisteixo, és seriós. Unes eleccions són serioses. Els mateixos organitzadors de les consultes sobre la independència que s’estan duent a terme en algunes localitats catalanes han insistit molt en la importància del rigor com a eina de treball, conscients com eren que una manca de seriositat, una xarlotada, aniria en contra de l’objectiu cercat.

Però a Barcelona, i en la consulta de la Diagonal, ens trobem amb tot el contrari.

Hi ha diferents aspectes a considerar, no importa l’ordre. Crec que el més important, gira al voltant del context.

La malaltia? El descrèdit de la política. La diagnosi? La necessitat d’acostar-la a la ciutadania. La teràpia? Consultes populars.

Però si per aconseguir la mobilització d’aquesta ciutadania que no creu en la política, la política necessita gastar-se 3 milions d’euros, aleshores potser tenim mal feta la diagnosi, o potser la teràpia és errònia. Si calen tants diners perquè la gent acudeixi a una urna, o bé la política ja ha superat del tot l’etapa de descrèdit i ha baixat un graó més –cosa que no descarto-, o bé, simplement, no ens calen les consultes per recuperar el crèdit de la ciutadania.

Perquè amb la consulta no estem acostant la política al ciutadà, sinó que, com a molt, estem acostant el ciutadà a la política. I potser, potser, el ciutadà el que ens reclama a la política és que ens acostem a la realitat, que siguem transparents en el que fem, que siguem capaços d’explicar el perquè de les coses, que siguem capaços de no deixar-nos tancar a la torre del despatx i que obrim tots els nostres poros de sensibilitat per ser capaços de prendre el pols de la nostra comunitat. I potser per fer tot això no calen 3 milions d’euros, i sí ganes de fer les coses d’una manera diferent.

Transparència. Un concepte fonamental que, certament, tal i com s’està desenvolupant la consulta està saltant en mil bocins. El procés ha estat tot menys transparent: suplantació d’identitats, un Alcalde que no vota però diu que vota, però que després sap que no vota i torna a votar, etc., etc., etc.

Diumenge tot aquest happening haurà acabat. I donarà el resultat que donarà. Però sobre l’equip de govern actual de la ciutat de Barcelona pesarà per sempre més la responsabilitat d’haver prostituït un concepte tan fonamental com és el de la consulta popular, el de l’apel•lació a la sobirania. Després del fenomenal espectacle del que hem estat i som testimonis, qui voldrà plantejar la propera consulta popular?

Han cremat els moviments veïnals, instrumentalitzant-los. Han cremat la participació ciutadana, instrumentalitzant-la. Han cremat les principals institucions del país, instrumentalitzant-les. I ara estan començant a cremar un dret fonamental.

Davant de tot això, té alguna importància, de debò, la A, la B o la C?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: