Enviat per: fgambus | Mai 26, 2010

Independència

Reflexionava aquest dilluns en Francesc-Marc ÁLVARO a un article titulat “Un 37% sin España” sobre els resultats de l’enquesta de NOXA que LA VANGUARDIA publicava aquest passat dimecres, 19 de maig, i en la que a la pregunta sobre un hipotètic referèndum d’independència un 37% dels enquestats manifesten que votarien a favor de la creació d’un Estat propi.

Aquests dies, per altra banda, m’han regalat un llibre editat per L’Avenç que recull un seguit d’entrevistes als M.H. Josep TARRADELLAS, Jordi PUJOL, Pasqual MARAGALL i José MONTILLA, a imatge i semblança d’aquell “Presidentes”, de Victoria PREGO.

De moment sóc a mitges de l’entrevista al President TARRADELLAS feta el 1976, però tinc la sensació que al llibre li passarà el mateix que li passava al de la PREGO. L’entrevista al darrer president -en aquell cas José María AZNAR- era molt més insubstancial que la dels altres. Potser pel personatge, però segurament perquè la llibertat de pensament i d’esperit que atorga el prefix ex dóna també, alhora, profunditat d’anàlisi. AZNAR, per PREGO, i MONTILLA, per la gent de L’Avenç, parlen més com a presidents en exercici que a partir de la perspectiva que dóna haver deixat ja la presidència.

Ja posats a parlar de llibres, trobo a faltar que algú es posi a escriure, en relació als governs de Jordi PUJOL, aquell llibre magnífic que va escriure Maria Antoni IGLESIAS en relació als governs de Felipe GONZÁLEZ, i que porta per títol “La memoria recuperada: lo que nunca han contado Felipe González y los dirigentes socialistas” (Aguilar, 2003). Un seguit d’entrevistes relatades als principals actors d’aquells governs, de manera que els grans debats -que s’hi van esdevenir  hom els pot arribar a percebre gairebé com si fossin en directe. Aquí queda pendent, però crec que és un exercici que amb el temps ja passat és sa de fer.

Tornant a les entrevistes i, en concret a la de TARRADELLAS, i lligant amb l’enquesta que comentava en Francesc-Marc ÁLVARO, anava fent la següent reflexió, que no sé si seré capaç d’explicar com Déu mana. És una reflexió que, encara que a algú li pugui semblar paradoxal, també ha incorporat el President MONTILLA al final del seu discurs al Senat, de manera un tant implícita. Cadascú des de la seva perspectiva, és clar. Venia a dir el President que qui en nom de la defensa de la unitat d’Espanya ha jugat i juga amb una institució de la importància del Tribunal Constitucional potser, sabent-ho o sense saber-ho, està jugant en contra d’aquella unitat que diu que vol defensar. No va més enllà el M.H., però sembla una evidència que aquesta afirmació, davant de qui la fa, i on la fa, es fonamenta per força en les raons que subjeuen sota l’enquesta del 19 de maig, en les raons que esgrimeix en Francesc-Marc ÁLVARO i en les experiències que explica el també M.H. Josep TARRADELLAS. El pragmatisme que defensa TARRADELLAS viu a Catalunya per sobre de qualsevol ideologia. I si la solució pragmàtica a primers del segle XX fou la Mancomunitat d’en PRAT DE LA RIBA, si durant els anys 30 fou la recuperació d’una institució com la Generalitat amb el President MACIÀ al capdavant, si a la fi del franquisme fou la recuperació de les institucions i l’estratègia de doble via de pedagogia i peix al cove dels governs PUJOL, donat que les coses van com van, no és impensable que cada vegada hi hagi més gent que es plantegi la independència com a solució. Des d’un espectre ideològic cada vegada més divers. I amb una praxis cada vegada més allunyada de la radicalitat. L’independentisme ha estat, tradicionalment, qualificat de radical. Res impedeix, però, que l’independentisme ocupi la centralitat del país. Per tant, l’independentisme va més enllà de l’espai polític dels qui el defensen com a projete polític, perquè de fet, l’independentisme no pot ser mai un projecte polític, sinó la solució que proposa una part -avui menys minoritària que ahir- per resoldre una relació, la que es dóna entre Catalunya i Espanya, que, com deia fa un moment, s’ha intentat resoldre de moltes altres maneres en el passat.

Ho diu -sabent el que es diu però sense dir-ho- algú tan “radical” com el President MONTILLA. I els ho diu, crípticament, als seus i a casa d’ells.

La independència no és per demà, ni per demà passat. I potser no arriba a ser mai. Però, tal i com van les coses, està més a prop qeu ahir, i més lluny que demà.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: