Enviat per: fgambus | gener 3, 2012

All together now

Comencem l’any. I pertot s’escampa el desig d’oblidar els més ràpidament possible aquest 2011 i l’esperança de trencar amb els pronòstics i fer del 2012 un any diferent al que ens és augurat.

Ambdós anhels crec que són àmpliament compartits. Passar plana depressa i que el 2012 sigui una mica, encara que només un mica, millor.

Però amb això, i amb el Barça d’en GUARDIOLA, no n’hi haurà prou. I em sembla detectar en l’ambient un no sé què que fa pensar que del 2011 no n’hem après res. O no n’hem après gaire, vaja, per no ser tant negatiu. Com no ho vam fer del 2010, del 2009…

Un exemple, d’aquest no sé què. L’altre dia escoltava les notícies d’una emissora de ràdio, i el locutor parlava dels esforços que estem fent des de l’Administració Pública per quadrar els números, i en parlava en 3a persona.

Del Barça, que és d’uns quants, sovint se’n parla amb la primera persona del plural: “demà juguem contra l’Osasuna”.

De l’Administració, dels seus problemes, se’n parla en 3a persona: “les Administracions han de quadrar els seus comptes”.

Només podrem començar a aprendre del que ens ha passat i d’en què consisteix això anomenat “Estat del Benestar” que alguns, que tant el diuen defensar avui, han estat a punt d’anihila quan comencem a parlar i a sentir parlar de l’Administració en primera persona.

Al cap i a la fi, no és que els diners de l’Administració no siguin de ningú…, és que són de tots!

O hi anem tots alhora, tots junts, com diu el títol de la cançó de The Farm que encapçala aquest post, o no ens en sortirem.

Anuncis

Responses

  1. Jo no vull ser negatiu, perquè no va amb mi, però si l’única solució possible passa per anar-hi tots junts, l’única conclusió vàlida al teu post és que no ens en sortirem.
    Hi ha una fractura social important. Una manca de confiança en la classe política acollonant. I de difícil solució a curt termini.
    Però com et deia, no va amb mi ser tan pessimista. Així que jo crec que, tard o d’hora, passarem pàgina i tirarem endavant. Potser sense la necessitat d’anar-hi all together…

  2. Francesc, moltes gràcies pel comentari.
    La reflexió que tu fas me’n fa fer una altra, potser polèmica. Potser és l’ús del llenguatge, però m’agrada l’expressió que has utilitzat: “fractura social”, i després, “manca de confiança en la classe política”.
    Deixarem de banda això de la “classe política”, perquè allargaria molt l’argument i, segurament, a més, ens despistaria de l’essencial.
    M’ha agradat que parlis de fractura social i no d’allunyament de la política de la societat. Ja fa unes setmanes que penso que aquests darrers anys s’ha produit, certament, un allunyament de representants i representats, però començo a dubtar, de debò, qui s’ha allunyat més de qui.
    Per un costat hi ha una “classe política”, com tu dius, que posa moltes hores de feina en benefici de la comunitat. Et semblarà que parlo marcià, però és així. La major part d’aquesta “classe política” ho fa, a més a més, sense gaire o cap remuneració. Encara et deu semblar que parlo més raro… Però és així. Els partits són com són, i tenen dinàmiques perverses, si vols, de supervivència, si vols, però funcionen, bàsicament, pel compromís gratuït d’un munt de gent d’aquest país que entén que el compromís amb la seva comunitat passa pel compromís amb aquella força política que defineix com ha de ser la societat de la manera més propera a la pròpia forma de fer-ho. Hi ha molta gent, de tots els partits, arreu de Catalunya, dedicant tardes, vespres i caps de setmana a la feina per la comunitat.
    Hi ha l’epidermis política, si vols. També. La dels “grans sous” (avui La Vanguardia treu un article sobre el tema que hauria de fer pensar…), la dels sous de 2.800€/mes per 12 pagues més dietes (total, no arriba als 5.000€/mes per 12 pagues). Són diners? Sí o no, en comparació de com valoris la feina, de la qualificació de qui la dur a terme, de la responsabilitat que s’assumeix, de les incompatibilitats en que caus…. Un advocat en exercici que faci el pas de dedicar-se a la política perd molts diners, t’ho ben asseguro…
    A què ve tot el que t’estic dient? A que sovint es diu que la política s’ha allunyat de la societat, però de vegades, mirant la política de prop, penso si no ha estat la societat la que s’ha allunyat de la política… Vull dir, la gent, en general, avui, està disposada a treballar -no estic parlant d’oci- quan surt de treballar per un projecte comunitari i de forma generalment gratuïta? La gent, en general, avui, està disposada a deixar la seva feina, amb el seu sou, la seva carrera professional, el seu prestigi, per incorporar-se a la part professional de la política i dedicar uns anys al servei de la seva comunitat, perdent-hi, en la major part dels casos, diners?
    Al costat, és cert, no t’ho nego, hi ha unes dinàmiques internes de partit no prou transparents, no prou obertes, rígides, dogmàtiques, que no ajuden gens. Però després de pensar durant molt temps que aquestes darreres eren les raons de la llunyania entre ciutadania i política, ja et dic que fa unes setmanes que estic començant a pensar que potser és que entre tots hem anat configurant una societat individualista i poc compromesa que per definició s’allunya de la política perquè hi veu molt sacrifici i poc rendiment. I al final, política i societat acaben parlant llenguatges diferents. I quan aquest individualisme, aquesta manca de compromís, acaben ajudant a inflar una bombolla com la immobiliària, quan tot rebenta aleshores sí, aleshores tothom es gira cap a la política preguntant què s’ha fet per evitar aquesta situació i què s’està fent per sortir-ne…
    Acabo, l’all together now es referia a això. O tots plegats assumim que vivim en comunitat i que només en comunitat trobarem sortides sòlides, o no acabarem d’ensopegar amb el bon camí. El fet de parlar de l’Administració en tercera persona em servia per construir la reflexió. O ens creiem que l’Administració som tots, com ens creiem que el Barça som tots, o dificilment podrem avançar. I els problemes de l’Administració, no són els problemes d’un ens aliè, són els problemes de tots.
    Voilà!

  3. Ei, Paco.
    No he oblidat la teva reposta. Simplement he estat prou ocupat aquests últims dies… i més que ho estaré a partir de les properes setmanes!
    Crec que val la pena dir, d’inici, que tu disposes de més dades que no pas jo. El meu exili (voluntari, és cert) em fa veure les coses amb una perspectiva ben diferent i potser també veig una realitat una mica distorsionada (tele, diaris, blogs, etc.).
    No obstant, un parell d’apunts del teu comentari m’han cridat l’atenció:

    1) “Ja fa unes setmanes que penso que aquests darrers anys s’ha produit, certament, un allunyament de representants i representats, però començo a dubtar, de debò, qui s’ha allunyat més de qui”

    Aquest pensament t’honra, perquè estic segur que hi ha companys teus de vocació (no crec que la política s’hagi d’entendre com una professió) que consideren que els qui s’han allunyat són “els altres”. Tu, almenys, dónes a entendre que potser la responsabilitat és mutua.

    2) “Els partits són com són, i tenen dinàmiques perverses, si vols, de supervivència, si vols, però funcionen, bàsicament, pel compromís gratuït d’un munt de gent d’aquest país que entén que el compromís amb la seva comunitat passa pel compromís amb aquella força política que defineix com ha de ser la societat de la manera més propera a la pròpia forma de fer-ho”

    N’estic segur, però quan després veus programes com el “30 minuts” de diumenge passat te n’adones que, per a molts, aquest compromís gratuït no existeix. I el problema és que aquests “molts” solen ser caps ben visibles per a tothom. I això és el que cala en els ciutadans. D’aquí a l’allunyament del que jo parlava, només hi ha un pas…

    I per últim, 3) “potser és que entre tots hem anat configurant una societat individualista i poc compromesa que per definició s’allunya de la política perquè hi veu molt sacrifici i poc rendiment”.

    Estic d’acord amb la primera part de la frase. La societat, en tots els àmbits, és cada cop més individualista i poc compromesa. No només en el que pugui referir-se a la política. Però discrepo que la societat s’allunyi de la política perquè hi vegi poc rendiment. Tot al contrari! I em refereixo de nou al punt 2). La societat veu exemples dia sí, dia també de casos de corrupció, “amiguismes”, etc. i polítics que es van lucrant mentre s’omplen la boca de mentides de cara a la galeria.
    El que no vull ni volia amb el meu primer comentari és generalitzar, ni molt menys!
    Simplement volia fer palès un sentiment, una percepció que, a la distància, insisteixo!, veig cada cop més entre les persones més properes.

    Abraçada!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: