Enviat per: fgambus | gener 29, 2012

Els valors de l’esport

20120129-204729.jpg

Sovint es parla de com de bons són els valors de l’esport, de com de necessari és difondre’ls entre la nostra societat, sobretot a partir dels nostres infants. En aquest context, el devenir dels darrers anys del FCBarcelona, especialment des de que l’entrena en Pep GUARDIOLA, ha estat i és posat com a exemple en qualsevol moment i circumstància.

Però tinc la sensació de que se’n parla amb molta alegria, molt des del tòpic, de tot plegat. I, quedi clar d’entrada, jo crec que són imprescindibles els valors de l’esforç, de la solidaritat, del treball en equip, de l’esperit de sacrifici, de saber guanyar i saber perdre, de preparar-se per a reptes més importants, de treballar amb objectius a mig i llarg termini… Però, insisteixo, crec que se’n parla amb molta alegria.

Crec que tothom s’ho posa a la boca, això dels valors de l’esport, però ja són molts menys els disposats a viure’ls amb conseqüència… Ser futbolista és fantàstic… Ets estimat per la massa, fas el que t’agrada i et paguen un dineral… Quina passada ser com en XAVI, per exemple… El noi que voldrien per gendre totes les sogres, no?

I sembla com si en XAVI hi hagi arribat divertint-se, no? Donant-li quatre puntades de peu a una peça de cuir curosament preparada ja n’ha tingut prou… De fet, vivim a un país i a un estat on això del futbol és pura religió i on tothom porta un entrenador dintre.

Però en la nostra vida personal estaríem disposats a treballar gratis durant uns anys, a la sortida de la feina, sacrificant caps de setmana, per intentar arribar a ser, com deia en el post anterior, “algú el dia demà”?

Perquè els Xavis, Iniestas, Valdés, Thiagos, Guardioles…, se’n van fer un fart, de petits, d’anar a l’escola, fer els deures, passar els seus examens, i a la sortida d’escola, cap a Barcelona a jugar a futbol, a entrenar-se, sense cap altra motivació -que reconec que no
és poca- que jugar al Barça, perquè amb deu, onze, dotze anys, no hi ha fitxa, ni sou, ni res que s’hi assembli.

Quina reacció tindríem si el nostre cap fos com Louis VAN GAAL? Acceptaríem el seu lideratge, acceptaríem les seves condicions de treball, o acudiríem ràpidament a un sindicat per reclamar els nostres drets?

Quina reacció tindríem si després d’haver tingut una primera responsabilitat a l’empresa, el nostre cap ens enviés al magatzem? Ho acceptaríem, malgrat que la decisió ens disgustés profundament, o ràpidament denunciaríem una situació de mobing?

Com acceptaríem que els contractes no fossin indefinits, sinó determinats, i que després d’anys de servei, i de bon servei, per una qüestió de manca de feeling amb el nostre cap se’ns fes fora de l’empresa? D’acord, el mercat del futbol d’elit es podria qualificar d’un mercat amb plena ocupació on, de fet, qui sol tenir la paella pel mànec és el mateix treballador, però l’exemple crec que segueix essent vàlid… Si a la nostra feina ens passés el que va passar-li a ETO’O, per posar un exemple amb noms i cognoms, no acudiríem ràpidament als tribunals?

No demano, quedi clar, que els drets socials dels treballadors es vegin reduïts, de cap de les maneres. Reflexiono sobre si alhora de posar en valor determinats valors del món de l’esport estem disposats a fer els deures que es fan al món de l’esport…

És senzill des d’una tribuna destacar el valor de l’esforç com a fonamental per a la nostra societat, però estem disposats a que els nostres fills, i nosaltres mateixos, l’exercim aquest valor? Estem disposats a que els mestres dels nostres fills i filles els donin feina a fer a casa, que els exigeixi un esforç, i ens exigeixi a tots un esforç, per poder ser millors el dia de demà?

Estem disposats a que els mestres dels nostres fills i filles, si el seu rendiment no és bo, ho expressin en un full de notes que potser no ens agradarà veure, i tampoc als nostres fills i filles? Estem disposats a posar-nos del costat del mestre, i fer tot el necessari perquè aquelles notes que no ens agraden no es repeteixin, motivant i animant els nostres fills i filles a posar-hi més hores, si cal, i en tot cas, més atenció en el que fan?

Estem disposats a fer entendre els nostres fills i filles, i estem disposats a entendre-ho nosaltres, que els esforços d’avui no tenen perquè tenir la recompensa avui mateix, que hi ha esforços que només veurem recompensats amb el pas del temps, i que hem d’aprendre a viure aquest pas del temps amb saviesa, escoltant i aprenent sempre de cada pas que fem i de cada cop que ensopeguem?

Que fàcil que és posar-nos determinats valors a la boca, i que complicat, oi?, mirar de posar-los en pràctica…

Però, n’estic convençut, de la situació actual només en podem sortir si posem les condicions perquè els nostres fills i filles també se’n surtin. No hi ha dreceres. Qualsevol sortida a la crisi actual que no vagi acompanyada d’un canvi de model de societat, és a dir d’estratègies a mig i llarg termini, no serà cap sortida, sinó una mala drecera que portarà els nostres fills i filles a escenaris que, paradoxalment, no els destigem per ells ni per nosaltres.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: