Enviat per: fgambus | Juliol 22, 2012

Sortides?

20120722-155713.jpg Escric tornant de la Xina. TURKISH AIRLINES ha incorporat als seus vols la connexió wi-fi en vol i he aprofitat per posar-me al dia de la lectura de premsa catalana i espanyola d’aquests dies que he passat fora de casa.

La situació es va complicant per moments. Cada dia es fa una passa enrera. I les passes que es fan indiscutiblement cap endavant sempre queden amagades darrera dues passes enrera.

Fa l’efecte que els governants no sabem on portar els país.

Fa l’efecte que a Catalunya tenim debats que no tenen a veure amb el que està passant avui mateix.

Fa l’efecte que el Govern espanyol està completament desorientat.

Fa l’efecte que la Unió Europea està paralitzada.

Fa l’efecte que el Banc Central Europeu, quan ha arribat l’època en que havia de ser l’element clau de l’economia europea es veu superat clarament per la realitat, tal qual línia Maginot de la nostra economia.

Fa l’efecte que Alemanya -i la resta de països que podrien aportar més recursos a la defensa de l’euro davant els atacs que està patint- no acaben d’interioritzar que no estem davant d’una situació provocada exclusivament i degut a la mala gestió dels seus pressupostos per part dels països del sud de la Mediterrània, sino davant un atac en tota regla a una moneda única que fa massa temps que tocava el que no sona a d’altres monedes occidentals i que, certament, han aprofitat un moment de contracció econòmica gestionada de manera molt miop per llençar l’atac que fa anys portaven preparant.

Fa l’efecte que la població en general no acaba d’entendre què està passant, i reacciona com si les mesures que es prenen responguessin a interessos sectorials -defensar la banca, defensar els poderosos davant d’una ciutadania que cada dia que passa viu pitjor que el dia anterior- o a interessos ideològics -som davant un govern conservador que vol liquidar l’estat del benestar social perquè no hi ha cregut mai i aprofita ara que el Ter passa per Girona per fer allò que d’altra manera li hauria costat molt de fer-.

Fa l’efecte de tot plegat.

Preparant el viatge a la Xina he llegit aquestes darreres setmanes un llibre d’en Julio ARIAS titulat “Naranjas de la Xina”, el llibre de l’actual ambaixador d’Espanya a la República Popular, el català de la Seu d’Urgell, Eugeni BREGOLAT, titulat “La segona revolució xinesa”, el llibre que amb el títol de “Xina” ha escrit qui fou Secretari d’Estat dels Estats Units, Henry KISSINGER, el llibre de l’amic Roger ALBINYANYA “Un liberal a la Xina”, i a la Xina m’he fet amb una biografia de MAO Zedong i m’han regalat un llibre escrit per Ezra F. VOGEL titulat “DENG Xiaoping and the trasformation of China” i estic aprofitant aquest vol de tornada per anar-me mirant aquests dos darrers.

Utilitza el dia ARA d’ahir o d’avui, en portada, l’expressió “Resignació o revolta?”, com a capçalera d’un reportatge que han fet -interessant- amb set sociòlegs o politòlegs sobre la situació.

El més apreciat do d’un dirigent polític -i hauria de ser extensiu a una societat sencera- hauria de ser la serenor en els moments de dificultat. I la serenor no respon ni a la resignació ni a la revolta.

Si després de la Revolució Cultural i la mort de MAO Zedong DENG Xiaoping hagués apostat per la resignació o la revolta, avui Xina no seria com la coneixem. Acabaven de morir més de trenta milions de xinesos, bé purgats, bé de gana. Les Universitats havien estat tancades prop de deu anys. Els joves xinesos que havien destacat a l’escola havien estat enviats a treballar al camp. Els dirigents -no tan joves- més temptats per adequar el règim comunista a nous temps -com DENG- foren purgats i enviats, també, fora de Beijing.

I la resposta no fou ni resignació ni revolta. Fou asseure’s i pensar què fer per sortir-ne. Pensar. Prendre consciència de la situació. Dissenyar. Prendre determinacions. I prendre decisions. Amb l’ajuda inestimable d’un règim de partit únic, certament. Certament. No ho oblido, perquè sense aquesta variable, res s’entén. Però es van prendre decisions adaptades a la realitat del propi país. Ni es van copiar, ni es van importar.

KISSINGER utilitza el joc dels escacs i el joc del wei qi per explicar molt bé la diferència d’afrontar els conflictes entre els països occidentals i la Xina. Per uns, del que es tracta, és de buscar l’escac mat. Per d’altres, es tractar de propiciar una distribució de les peces en tota la superfície del tauler de manera que es bloquegi la capacitat d’acció de l’adversari, aconseguint, finalment, una situació de poder, de predominància, sense haver hagut de fer ús de la força.

Mirant com es van desenvolupant els esdeveniments sembla clar que estem jugant al wei qi, però fins ara no ens n’havíem adonat.

Tornant als diaris d’aquesta setmana, i mirant enrera els darrers dos o tres anys del nostre país, tinc la sensació que molt pocs han estat treballant en clau de posar peces estratègiques pel futur del país. I, malauradament, tinc la sensació que fins i tot aquells que sí que ho hem estat fent, no ho hem acabat de fer prou bé, perquè, per exemple, el moment en què el procés de negociació del pacte fiscal va prenent més volada coincideix amb una situació econòmica que ens fa dependre en excés de decisions que ens són externes. Mala sort? Ja fa un temps que no crec gaire en la sort.

Resignació? Revolta? Resignar-nos és morir com a país. Revoltar-nos és fracassar com a projecte.

Dificil disjuntiva. Deia DENG Xiaoping quan l’interpelaven sobre les reformes econòmiques que portaven a l’economia de mercat mentre es mantenia, alhora, un règim comunista, que l’important “no és el color del gat, sinó que caci ratolins”. Cal que ens ho apliquem.

Ens cal fer el que calgui perquè el gat torni a caçar ratolins. La resta són romanços.

Això vol dir renunciar a l’Estat del Benestar que estàvem construint? No. Tot i que una petita part del que ens està passant té a veure també en aquest Estat del Benestar en aquells casos en el que l’havíem acabat convertint en l’Estat del subsidi social.

Això vol dir renunciar a majors cotes d’autogovern? No, ni molt menys. De fet, potser el nostre gat seguiria caçant ratolins amb una altra mena d’autogovern. No hi renunciem. Però ara, el que cal, és que el gat caci ratolins. Insisteixo, potser sí que els podria seguir caçant si les coses fossin d’una altra manera. Però les coses són com són, i no d’una altra manera.

Això vol dir renunciar a l’euro? No, ni molt menys. Però l’euro tal i com el tenim avui, sense un govern econòmic europeu, amb un president del BCE displicent amb els països membres que passen dificultats, amb una Alemanya que no percep o sembla no voler percebre que no pot ser que ella es financïi pràcticament a cost 0 mentre que d’altres economies europees, amb la mateixa moneda, ho estiguin fent per sobre del 7%, potser cal replantejar-lo.

Això vol dir donar un tour de force a la Unió Europea? Segurament. Durant aquests primers anys d’aquesta guerra mundial financera ha semblat que els estats europeus mediterranis patien una situació provocada pel seu mal cap. El nord d’Europa s’ho ha mirat per sobre de l’espatlla, i ha malgastat molt temps. Grècia, Irlanda, Portugal…, es podien assumir. Ara han vingut Itàlia i Espanya… Però Itàlia i Espanya no es poden assumir. I el problema continua. I els mercats segueixen picant dur sobre Itàlia i Espanya. I França ja és en segona fila. Europa està sitiada, i part dels països europeus encara no semblen haver-se’n adonat. La línia Maginot ha caigut.

O la Unió Europea interpreta aquestes properes setmanes com el que són -una veritable guerra pel posicionament al món durant el segle XXI- o només no caldrà debatre sobre el pacte fiscal o un major o menor grau de sobirania. El gat català, el gat espanyol i el gat europeu hauran deixat de caçar ratolins.

Aleshores ja podem anar mirant com li va a Egipte o Jordània, bressol de gran civilitzacions antigues que al concert del món, avui, no toquen ni aquell instrument que sempre m’ha semblat inútil de tot: el triangle.

Ja podem posar-nos a endreçar les nostres cases i a aprendre idiomes. Si no reaccionem som a punt de convertir-nos en el museu del món. Per casa nostra -i em refereixo al continent europeu sencer- hi passaran cíclicament els ciutadans d’una nova civilització que van saber llegir els temps millor que nosaltres observant i admirant el que vam arribar a ser -com durant tant anys hem fet nosaltres amb les piramides egípcies o la Gran Muralla xinesa-. Ja podem aprendre els seus idiomes i ser amables amb ells. Quant millor els tractem, millor viurem.

Conclusió: quan més aviat tinguem clar que aquesta generació que no havia patit cap gran conflicte ja està vivint el seu, més aviat trobarem solucions col·lectives al repte plantejat.

O fem que el nostre gat torni a caçar, o sayonara baby!

Anuncis

Responses

  1. Home, una mica de sensació que prioritzen salvar la bànkia per sobre l’interès general si que la donen.

  2. Jordi, i si l’interès general fos, precisament, salvar el sistema bancari? Recorda que l’interès general no és la suma dels interessos particular, sinó quelcom diferent.

    No ho afirmo, només ho plantejo.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: