Enviat per: fgambus | febrer 22, 2013

I si…?

ImatgeTots els terratrèmols tenen les seves rèpliques. En política sempre he cregut que allò que els sismògrafs entenen per rèpliques són, de fet, les enquestes i els estudis d’opinió. És a dir, es produeixen uns fets, que tenen uns efectes directes, que sovint després retornen en forma d’enquesta o estudi d’opinió que ens referma o ens contradiu en relació a les primeres impressions. O, fins i tot, ens confón, que també passa.

Cas Pallarols -per començar amb el més petit, el més definit, el més tancat i, perquè a més, és el de casa-. I, sense equiparar-lo amb el primer, perquè crec que un i altres estan a anys llum, cas Bárcenas. El cas Noos, acostant-se perillosament a la Casa del Rei. El cas Lloret. El cas ITV. El cas Mercuri. El primer d’ells ocupa les primeres planes dels diaris a primers de gener. Els altres, que venen de lluny, entren a competir pel centímetre quadrat de paper i segons de ràdio i televisió tot seguit.

I, mentrestant, entre el 4 i el 14 de febrer, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) fa el seu treball de camp per la primera onada 2013 del seu Baròmetre d’Opinió Política (BOP). Per això ja no he esmentat, per exemple, el lamentable cas dels espionatges, perquè el seu esclat es produeix pràcticament després del 14 de febrer (les primeres notícies són d’una mica abans, però el gran desplegament de LAVANGUARDIA va ser el dia 14 de febrer, precisament).

És, doncs, en aquest context en que es fa aquest estudi que, com molt bé avui se’n feien ressò les diferents ràdios que he escoltat -i suposo que el mateix servirà per la resta dels mitjans de comunicació- no només CiU perdria deu escons més i quedaria en una forquilla de 40-42 i ERC en guanyaria prop de 7, sinó que per primera vegada en estimació de vot directe ERC avançaria CiU. Queda clar, a parer meu, que la variable corrupció pesa sobremanera en aquest estudi, alleugerint de pes determinats partits i castigant-ne d’altres.

Tanmateix, però, podem reaccionar, des de CiU, de dues maneres. Podem fer veure que tot va bé, seguint aquella dinàmica comunicativa que ens fa somriure en moments greus i que ens fa interpretar que hem guanyat quan hem perdut. És a dir, podem defensar que com que estem immersos en el procés del dret a decidir -que alguns, a fora de casa, però també a casa, erròniament segons el meu criteri, equiparen amb la independència, que per altra banda molts voldríem- el que compta és aquest 54,7% d’enquestats que han afirmat que votarien que sí a un hipotètic referèndum d’independència i satisfer-nos amb la idea de que cada vegada som més en aquest camp.

O podem reaccionar, també d’altres maneres. No és obligació reincidir en errors passats. Podem analitzar que la principal raó per la qual els enquestats votarien a favor de la independència (prop d’un 30%) és la millora d’un sistema de finançament propi, seguit del desig d’una Catalunya millor (un 19%).

Podem analitzar, alhora, que aquesta mateixa enquesta quan defineix els principals problemes dels catalans en destaca tres de forma molt clara. L’atur i la precarietat laboral, destacat per un 64,9% dels enquestats. La insatisfacció amb la política, assenyalat per un 54,5% dels enquestats. I el (mal) funcionament de l’economia, apuntat pel 42,3%. Darrera, a distància, les relacions de Catalunya amb Espanya (20,9%) i el finançament de Catalunya (8,8%).

D’aquestes dades, a més a més, quan als enquestats se’ls demana que se’n quedin amb una, la més greu, l’ordre segueix sent el mateix. Atur i precarietat laboral -un 43,4%-, insatisfacció amb la política -18,2%- i (mal) funcionament de l’economia -15,5%-, per davant de les relacions entre Catalunya i Espanya -que destaquen només un 7,8% dels enquestats- o el finançament de Catalunya -un 4,1%-.

A mi les conclusions em semblen clares. El dret a decidir és una preocupació dels ciutadans, i quan se’ls interpel·la directament el sentir de la ciutadania es percep: la ciutadania de Catalunya vol ser consultada, se sent subjecte polític i es creu, en conseqüència, amb dret a poder decidir el seu futur. I, en el context actual, davant la disjuntiva no matisada d’un sí o un no, l’enquesta apunta que el sí es va enfortint. Res a dir. Democràcia en estat pur.

Ara bé, que el dret a decidir sigui una preocupació dels ciutadans no vol dir que sigui LA preocupació dels ciutadans. El poble, la ciutadania, ho està passant molt malament. I el futur els angoixa com a mínim tant com el present, que els asfixia. Les persones que convivim en aquest territori que reconeixem per Catalunya volem feina. I feina digna. Conscients que determinats excessos del passat no es podran repetir, i que cada vegada més el sou vindrà determinat per una formació determinada acompanayada d’una experiència laboral seriosa. Ja no podrà ser que surti més a compte posar totxos -amb tots els respectes per la professió- que formar-se per ser un bon operari d’obra. Aquest temps s’ha acabat. O s’hauria d’haver acabat.

Feina, doncs, i feina digna. Una economia que funcioni, amb un sistema bancari que deixi d’assemblar-se al Mr. Scrooge, de Charles Dickens, i faci la seva feina amb dignitat, fent negoci -és clar que sí-, però sense oblidar mai que primer està donant un servei a la comunitat. I, finalment, la gestió d’un sistema de partits que faci que la política deixi de ser un motiu d’insatisfacció de la ciutadania. La política és imprescindible. I segueixo creient que els millors agents polítics són els partits, per vehicular gran part del compromís de la ciutadania amb la seva comunitat. Però, igual que ho reclamem als bancs, també ens hem de reclamar a nosaltres mateixos transformar-nos per ser una eina útil a la comunitat. Si no, no tenim sentit.

I, dit tot això, em sorgeixen els dubtes.

I si el govern no estigués sabent transmetre a la ciutadania, a la nostra comunitat, que ens estem ocupant, i molt, d’aquestes tres qüestions que tant els angoixen?

I si la davallada a les enquestes tingués més a veure amb la percepció de que estem dedicant-nos massa a uns temes que -certament, no són menors- però no són els més importants?

No dic -atenció- que no ens hi estiguem dedicant. Només cal veure la gestió del conseller d’Agricultura amb la impecable gestió de la PAC per tal de garantir el futur del nostre camp o del conseller d’Empresa, amb el cas NISSAN i booking.com per endavant.

El meu dubte és si ho estem sabent transmetre correctament, o si tota aquesta gent que està patint al voltant nostre no està tenint la percepció de que de vegades dediquem massa energies a d’altres temes -importantíssims pel futur de Catalunya, sens dubte- quan a ells el que els ofega és el present de casa seva.

En aquest punt, la ciutadania potser espera de CiU un altre tipus d’actitud i de comportament, a dues bandes, la nacional i la social. Mentre que, paradoxalment, d’ERC ja s’espera el que està oferint. Heus aquí la dificultat d’aquest temps polític que estem vivint.

Anuncis

Responses

  1. I si potser la davallada de CiU a les enquestes tingués res a veure amb el manteniment de Duran i Lleida com a líder de CiU a Madrid després d’ésser condemnat per corrupció pel ‘Cas Pallerols’?

    Cal una mica d’auto-crítica i no fer fora els balons, senyor Gambús. I des d’Unió Democràtica fa temps que les coses no es fan tan bé com s’haurien de fer. I com a exemple té vostè la marxa de dirigents destacats del partit com l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal.

    Salutacions cordials.

  2. Vols dir que no perdeu vots perquè Unió no és independentista i les declaracions contradictòries dels dirigents d´ Unió.
    Enquestes 55% a favor de la independència, 20%, ergo en un referèndum per l´ independència 73% a favor i un 27% en contra, intenció de vot directa 20% ERC, 19% CiU, ergo deixeu desamparats als votants independetistes, sense altra opció que ERC, per qui assegurar el procès. Penso que feu la lectura inversa, és a dir la gent vol més independència. Sort en teniu de l´ Artur Mas.

  3. I si allò que CIU no estigués sabent transmetre és que VOL LA SOBIRANIA… PER PODER MILLORAR LA VIDA dels ciutadans de Catalunya i resoldre, així, el que és el “primer problema” a les enquestes?

    Vostè oposa una prioritat a l´altra -sobirania versus acció social- quan el que passa és que no hi ha oposició sinó una estreta corelació entre totes dues! Ja em dirà, sinó, com se suposa que ens n´hem de sortir amb un estat que ens va a la contra, que ens asfixia premeditadament i que torpedina tot intent d´avenç econòmic de la Generalitat!
    Quan un conseller competent i honest com el sr. Mas-Colell diu que no pensa acatar les ordres de Madrid, a l´hora de fer els pressupostos, perquè el resultat seria, senzillament, MONSTRUÓS… de què es pensa, vostè, que ens està parlant? Doncs, parla del joc brut de Madrid i de la urgent necessitat, de la prioritària necessitat, de sobirania!

    Així que… i si el que estigués passant fos que UDC no és sobiranista i els ciutadans castiguen CIU per això? Els missatges equívocs -per dir-ho suaument- del sr. Duran al respecte, no tingui cap dubte que incideixen en les enquestes.
    Crec més aviat, que la qúestió és aquesta.

  4. Certament, esperem de Convergència una actitud diferent: claredat… És a dir, que d’una vegada per totes les putes i Ramonetes d’Unió desapareguin… Unió està acabada…

  5. Crec que no ha llegit bé el que diu el poble.
    CiU perd suports per fer POC èmfasi amb la consulta

  6. Puc compartir bastant del que apuntes.
    Però en aquesta cadena de dubtes que et planteges em sembla que et deixes -pot ser volgudament- la mare de bastantes guerres: el paper dels mitjans a l’hora de fer de cadena de transmissió entre la classe política i la ciutadania.
    CiU ha fet una cosa inaudita en les darreres eleccions: plantejar el dret a decidir en el seu programa electoral. Aquest fet li ha suposat un cost brutal vist com s’ha ha esmerçat la premsa. Començant primer per El Mundo i seguint ara, per exemple, amb La Vanguardia.
    Amb uns mitjans on el relat informatiu depèn de molts factors i la cerca de l’objectivitat queda relegat a un estadi quasi testimonial, l’obra de govern en queda molt malmesa.
    No crec que la davallada de CiU respongui només al fet de pensar que l’èmfasi posat en determinats moments hagi estat erroni.
    No hem d’oblidar que Espanya sense Catalunya té més número d’enfonsar-se que d’aconseguir la remuntada. A partir d’aquí, facis el que facis, si t’apuntes al carro del dret a decidir has començat a veure oli.
    No oblidem el que va dir l’Aznar en el seu moment: abans de trencar Espanya petarà Catalunya. No és la idea d’un individu. No. Doncs és per aquí que anem.
    Finalment, molt agraït per llençar motius de reflexió com aquest.

  7. Moltes gràcies, Albert Surà, pel comentari. Certament, ho deia als primers paràgrafs del post, la corrupció afecta de ple aquesta enquesta, el treball de camp de la qual es realitza entre el 4 i el 14 de febrer. I cito uns quants casos, i cito primer el que afecta Unió Democràtica de Catalunya. Per tant, no tiro “balons fora”, com insinua, ans el contrari.

    En relació a en Duran i el cas Pallarols, crec que dispara pel broc gros. Ni el senyor Duran ni Unió Democràtica de Catalunya han estat condemnades pel cas Pallarols. UDC ha estat considerada responsable civil subsidiària, que és aquella figura que inclou a qui s’ha beneficiat d’un delicte comès per tercers sense tenir-ne coneixement. Importants les darreres paraules: “sense tenir-ne coneixement”.

  8. Moltes gràcies, Josep Ramon Cots i Begué. Deixa que comenci pel final. És cert, sort que tenim de president l’Artur Mas. Ell va saber llegir perfectament la manifestació de l’Onze de Setembre i, com sempre en els darrers anys de Convergència i Unió, malgrat sempre es vol amagar perquè va millor pel relat, d’acord amb en Duran va decidir avançar les eleccions i deixar que el poble perdés.
    Suposo que enlloc del meu post -i enlloc del meu bloc- trobaràs una frase que et faci pensar que no sóc independentista. Perquè en sóc. Altra cosa és que vegi que hi ha gent a qui el govern ha de donar respostes i que, malgrat les hi estem donant, no les percep. I pel mateix procés d’autodeterminació/sobirania/independència necessitem que tothom que s’hi pugui sumar, s’hi sumi. I això no passa per traspassar-nos els vots entre CiU i ERC, si no per sumar-ne més. El 24 de novembre, entre CiU i ERC en teníem 72. El 26 de novembre, entre CiU i ERC en teníem 70. I amb l’enquesta del CEO en tenim 70, en el millor dels casos (42-28), o 68 en el pitjor (40-28).
    A això m’estic referint. No és tirar aigua al vi. És dir-nos, crec, la veritat.

  9. Moltes gràcies, Paula. Al meu post defenso que ens cal actuar a l’eix social i a l’eix nacional, i em preguntava si no estàvem posant massa ous a la cistella nacional oblidant-nos una mica de posar sobre la taula la cistella social. Efectivament, consellers com Mas-Colell, que prestigien el govern, es negaran a aplicar determinats pressupostos, de la mateixa manera que la vicepresidenta Ortega es nega a aplicar determinades retallades a la funció pública, i fa únicament les que són estrictament necessàries.
    Per tant, no nego, tot el contrari, crec que el teu comentari és perfectament complementari amb el meu post. No podrem defensar la plena sobirania si la ciutadania no percep que per arreglar determinats problemes en cal arreglar, primer, aquest. Totalment d’acord.
    Això no té res a veure amb si UDC és o no sobiranista -que ho és des del primer dia-, ni en si es donen o no missatges equívocs, que jo crec que tampoc. CiU ha estat i és una força política d’ampli abast, amb molts matisos. No és dolent que aquests matisos i aquesta pluralitat segueixi present. Enriqueix.

  10. Moltes gràcies Empordania Bullmastiffs. Bé, què vols que et digui? No comparteixo els teus plantejaments, com tu tampoc deus compartir els meus. Aquí radica la gran virtut de la democràcia. Gràcies, de nou, pel comentari.

  11. Moltes gràcies Josep Maria Bosch. Al post no m’atrevia a llegir el que diu el poble. Simplement analitzava què deia el CEO i n’extreia unes conclusions: que l’atur, l’economia i el funcionament dels partits generen més preocupació que les relacions de Catalunya amb Espanya. I d’aquestes dades estadístiques en treia jo unes determinades conclusions, personals que fins i tot poden ser equivocades. En tot cas, de les dades que jo posava sobre la taula no crec que se’n pugui extreure que el que es vol és parlar més de la consulta.
    Li reconec, però, que jo no deixo d’opinar sobre el resultat d’una enquesta elaborada pel CEO, que pel 25 de novembre vaticinava una majoria absoluta folgada de CiU. Per tant, en relació al que diu el poble, puc estar, evidentment, equivocat.

  12. Moltes gràcies Dessmond, pel teu comentari. Comentari que dóna segurament per un altre post ad hoc. A veure si trobo el temps. El final del teu comentari em fa pensar en una cosa que em deia fa unes setmanes un bon coneixedor de les estructures administratives i diplomàtiques de Madrid: Espanya tolerarà abans un episodi de manca de democràcia que un episodi de ruptura de la seva unitat. La democràcia ja la reconstruiran. La unitat, no.

  13. Això sembla mes aviat un discurs del PP!!!.

  14. Moltes gràcies, Montse Figuera. És la teva opinió. La respecto. Crec que si jo formés part del PP i digués el que dic al post, per exemple, que voldria la independència, ja m’haurien expulsat. Però bé, són opinions. Gràcies per emetra-la.

  15. Reitero: Unió està acabada… Cap independentista pot, avui dia, estar a Unió… Perquè cal un missatge clar i uníson… I Unió no tan sols no el té sinò que el té contrari al sentir majoritari de la població… Unió és una sordina… I ho és perquè Unió és el que és: una màfia que mira pels interessos del seus membres i l’article ho confirma posant els interessos del partit per sobre dels del país… Aquest país ha canviat, afortunadament, i ja no creu en els polítics… Té memòria i Unió és, avui, aquella Lliga que va traicionar-lo… Unió és una rèmora… Diuen que són demòcrata-cristians, però no són ni demòcrates ni cristians: només són de la seva pròpia corda i combreguen amb les seves pròpies hòsties que no són el cos de Crist… El millor que pot fer Convergència és clarificar el seu discurs d’una vegada per totes i desfer-se del llast de Duran i els seus que la porten al precipici… I, si no, ERC es convertirà en allò que Convergència renunciaria a ser: el pal de paller del país… Adéu, Unió: que Espanya et doni un ministeri…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: