Enviat per: fgambus | Agost 17, 2013

A voltes amb el consens

20130817-233842.jpg

Consens, pluralitat i cohesió social són tres conceptes que tots els estudis d’opinió dels quals tinc memòria valoren positivament. És a dir, socialment està acceptat que és bo treballar per arribar a consensos, en el sentit que una societat avança de manera més ferma i més decidida quan existeixen. És bo defensar la pluralitat, entesa com el respecte a les minories, acceptant, òbviament, el joc democràtic de les majories. I també és bo -com pot ser d’altra manera?- treballar per la cohesió social

, és a dir, per una societat en la qual, en un sentit ideal, no hi hagi cap persona que quedi fora del sistema i on les diferències siguin àmpliament compartides.

Ara bé, sembla que per a en Pere CARDÚS -com a mínim al seu article del catorze d’agost a VILAWEB “Contra el consens”-, això del consens, la pluralitat i la cohesió social no són més que unes construccions socials pensades, ideades, per a exercir el control sobre la mateixa societat que els aprecia de manera que, malgrat ser conceptes que haurien de considerar-se positius perquè afavoreixen el progrés de les societats i de les persones, són perversos instruments socials que entre partits polítics i mitjans de comunicació han implementat per a cloroformitzar-nos a tots plegats.

Tot plegat ho diu perquè considera que algunes formacions polítiques, de dreta i esquerra, i alguns agents socials, de dreta i esquerra, apel·len a aquests conceptes, principalment al del consens i al de la cohesió social, per procurar evitar que l’apassionant procés de transició nacional que està protagonitzant el nostre país acabi esberlant-lo, fracturant-lo, dividint-lo en excés.

I això sembla molestar-lo molt, a en Pere CARDÚS. El molesta fins al punt d’escriure que si la independència trenca la cohesió social, “doncs que la trenqui!”. El molesta fins al punt d’escriure que no l’interessa el consens, sinó la democràcia, que no l’interessa la cohesió social, sinó l’esperança de canvi, que no l’interessa el pluralisme, sinó la complexitat.

Doncs, certament, perquè Catalunya és una societat complexa, democràtica i demòcrata, i sempre ha estat motor dels principals canvis esdevinguts a l’Europa meridional, conceptes com el consens, el respecte per la pluralitat i la lluita per la cohesió social són unes conquestes socials i nacionals que no poden quedar en risc. Ni tan sols la seguretat d’aconseguir la plena llibertat pel nostre país val el preu de posar-les en risc.

Catalunya serà lliure si així ho volem una àmplia majoria de la seva ciutadania. No estem parlant, perquè tampoc ho acceptaria la comunitat internacional, del 51% dels vots. Estem parlant d’una àmplia majoria, a la qual només podrem arribar des de la construcció d’un cert consens nacional.

Catalunya serà lliure si accepta la seva pròpia pluralitat, la seva pròpia complexitat. Negar aquesta pluralitat, aquesta complexitat, és negar-se ella mateixa. Catalunya és complexa i plural, com ho ha estat al llarg de la seva mil·lenària història.

Catalunya serà lliure si es manté cohesionada. Divide et impera, ja ho deia Juli Cèsar. Trenquem aquesta cohesió social tan nostra. I patirem aquest divide et impera. No apel·lo a la por, sinó al sentit comú. Una societat fraccionada no va enlloc. Aquest és, precisament, el valor de la cohesió social: no ens ha de frenar, sinó que ens ha de permetre anar més lluny.

Catalunya serà lliure, en definitiva, si el procés de transició nacional aplega un ampli consens, respecta la nostres pròpies complexitats i pluralitats i es fixa també com a objectiu no esberlar el país. Entenc que això ho fa tot una mica més complicat, un xic més lent, certament més delicat. Respectant-ho tot, qualsevol alternativa que vulgui o pretengui passar per no respectar un cert consens, no acceptar una certa pluralitat o no apreciar la cohesió social com el valor que és, és una alternativa equivocada. Respectable com qualsevol altra, però equivocada.

Una altra dita, prou coneguda, pot servir per acabar aquestes ratlles. “Si vols anar de pressa, ves sol; si vols arribar lluny, ves acompanyat”.

Advertisements

Responses

  1. La pena és que el procés hagués pogut estar acompanyat d’un gran debat nacional sobre el futur de Catalunya. Més que la cerca de consens, hagués establert una arena endreçada i civilitzada d’arguments i contraarguments que hagués permès definir les línies principals de la futura Constitució. Una llàstima i una oportunitat perduda, com tantes, pel sectarisme i els càlculs electorals partidistes (de tots els partits).


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: