Enviat per: fgambus | Novembre 26, 2013

Vingui a casa professor!

20131127-032128.jpg

El gran error que podríem cometre en tot el procés -esperançador i il·lusionant- que estem vivint a Catalunya és que precisament aquesta esperança i aquesta il·lusió que brolla d’una part gens menyspreable de la societat catalana ens fes perdre de vista la realitat.

Perquè el procés que ha emprès la societat catalana és, certament, un procés que il·lusiona però que transita, com totes les obres humanes, pel temps real, sobre la realitat terrenal.

En aquest sentit, hauríem d’evitar creure’ns, qui escriu aquestes ratlles el primer, que allò que el paper aguanta també s’aguanta al món real.

Escric això de resultes d’un article d’opinió llegit dimarts, divuit de novembre, al diari ARA, signat pel professor de Princeton, Carles BOIX, a qui respecto moltíssim com a politòleg, perquè té un prestigi ben guanyat, a pols, però que humilment crec que no fa un bon trànsit del paper a la realitat.

Defensa el professor Carles BOIX que “tothom sap que la tercera via no existeix”. I, certament, fins i tot, malauradament, potser no hi ha tercera via. Però no són menyspreables els catalans i les catalanes que volen i acceptarien una sortida a la situació actual que garantís a Catalunya una subjectivitat política, unes estructures d’Estat que permetessin a les nostres institucions ocupar-se de les catalanes i els catalans en exclusiva, en un context d’un Estat -nou- respectuós de la nostra catalanitat i en el marc d’una Unió Europea que nosaltres volem federal i del pobles, però que avui és dels Estats. Una sortida que, alhora, no tingués el preu de la independència unilateral.

Perquè, avui, la independència d’Espanya sense deixar de formar part de la Unió Europea -que és la independència que realment il·lusiona i és esperançadora- requereix d’una complicitat de l’Estat espanyol en tot el procés que jo no sé si “tothom ho sap”, però que en tot cas a mi, avui, ara i aquí, se’m fa dificil, també, de percebre.

Finalment, en BOIX dedueix d’un escenari que ell dibuixa en el que els diputats d’UDC i ICV formen el grup dels que volen la consulta però no volen que la paraula independència formi part de la pregunta, que els catorze diputats d’UDC són fonamentals i, per tant, conclou que els social-cristians disposem del veto de la minoria i podem forçar l’elaboració de l’anomenada pregunta “inclusiva” que faria que hi hagués un suport majoritari a la pregunta i a la consulta però que, segons ell, complicaria la gestió posterior perquè el resultat seria interpretable, i per tant, no seria ni clar, ni explícit.

I es pregunta: “si pactar una proposta inclusiva i ambigua genera tants problemes, perquè la defensa UDC?”. I ell mateix es respòn: “Unió és un partit esquizofrènic”. Sembla ser que ha descobert que en l’àmbit local els d’Unió som independentistes, però que la direcció nacional configura “un partit completament protegit de la brega electoral pel paraigua convergent i controlat pel sr. DURAN a través del sistema de llistes tancades i de la seva funció d’agència de col·locació a la Generalitat”. I, és clar, en conclusió, la direcció nacional viu “d’esquenes a la majoria social del país, cultivant un paradigma polític mort i administrant una colla de rendes i favors personales”.

El professor BOIX finalitza

el seu article amb el següent raonament: si UDC no representa el poble perquè no té suport propi, de fet no té aquella capacitat real de veto que primer ens adjudicava, aleshores la seva “amenaça de bloquejar la pregunta” -quan, com i on s’ha produït aquesta amenaça?- “és un bluf”. I, en conseqüència, es pregunta si no és hora d’ajudar “a la gent de bona voluntat d’Unió a coordinar-se perquè puguin ells mateixos forçar un canvi de direcció que permeti fer avançar tot el país cap a una pregunta clara i una consulta real?”.

Però no havíem quedat que som un bluf i representem res? Per què es prenen aquestes molèsties per forçar un canvi de direcció a Unió?

Anem a pams. Intentem posar-hi rigor. Som lliures, i volem seguir-ho sent. I som demòcrates, i ho seguirem sent. Si es vol canviar la direcció d’Unió és tot plegat prou simple. I segurament més simple serà després del Congrés de reforma d’Estatuts del proper mes de febrer. Faci’s militant d’Unió, professor BOIX. Faci feina a la seva local. Aconsegueixi els suports per ser conseller nacional. Aconsegueixi que d’altres que pensin com vostè facin el mateix a d’altres comitès locals i comarcals. Quan tinguin els vots establerts als Estatuts -que, per cert, no els ha redactat el senyor DURAN a casa seva, sinó que han estat aprovats, de baix cap a dalt, com tot a Unió Democràtica- faci que el Consell Nacional convoqui un Congrés Nacional Extraordinari, presenti una candidatura alternativa i sotmeti’s a la votació de tots els compromissaris. N’hi haurà que pensaran com vostè, i n’hi haurà que no. I acceptem, tots plegats, el joc de la democràcia.

És simple. Malgrat tot el que es pugui gratuïtament escriure, UDC és un partit que superaria qualsevol comparació amb qualsevol altre partit pel que fa a la democràcia interna i a la configuració de la opinió col·lectiva de baix cap a dalt.

Per tant, professor, vingui a militar a Unió, si és Unió el que tant el preocupa. Nosaltres estarem encantats de rebre’l. Si el partit és esquizofrènic i a nivell local tothom és independentista, vostè trigarà ben poc en fer-se amb el control del partit i provocar la rebel·lió per la que advoca des de les planes del diari.

Podria passar-li, però, una cosa. Podria passar-li que es trobi una militància i una direcció que no estan tant separades, que no són tant diferents. Unes bases que són molt a prop del poble, de la societat catalana, i una direcció que ni descarta, ni menysté, ni menysprea la opció de la independència, però que com també és a prop de la gent sap que el país no es pot trencar -que és el que volen, precisament, els que menys ens aprecien-, i busca totes les sortides possibles per a que això no es produeixi. Conscient de la força del moviment de la societat catalana. Conscient que aquest moviment ha arribat per quedar-se. I, per tant, amb el sentit del deure de fer que el ritme d’aquest moviment vagi acompassat amb el ritme de tota la societat catalana. Com més cohesionats, millor.

Assumim, és clar, és evident, que l’Estat de les Autonomies ha complert la seva funció. No crec que hagi fracassat. Simplement, ha acomplert el seu paper. Ja no ens serveix la vella política. Però això no vol dir que els protagonistes del present i del futur hagin de ser cares noves. Simplement, no funcionaran els vells esquemes. Les velles formes de relacionar-nos amb Espanya s’han acabat. I això ho comparteix a Unió des del més independentista fins al més moderat.

Tanmateix, com a militant d’Unió començo a estar-ne tip de gent que opina i elucubra sobre el pensem els d’Unió sense fer l’esforç de conèixer de debò el partit i el que defensa, jutjant-nos per un tall de veu determinat o per una història interpretada de manera parcial. Una història de la que n’estem ben orgullosos però que no permetem ni permetrem que ens la reescriguin des de fora per intentar fer-nos ser el que ni som ni hem estat.

Som demòcrata-cristians, social-cristians.

Som els del personalisme comunitari. Què vol dir això? Que el primer són les persones. Perquè sense persones, no hi ha comunitat. I sense comunitat, no hi ha nació. Per tant, som nacionalistes, perquè som demòcrata-cristians i creiem en el personalisme comunitari. El nacionalisme és una conseqüència del que som, no la causa del nostre compromís.

Com a nacionalistes, des del primer dels nostres dies, fa vuitanta-dos anys, que defensem que hem de poder exercir el dret a l’autodeterminació, sense violència, de manera pacífica i ordenada. En aquest tren hi som de bastant abans que els que avui pretenen donar-nos lliçons de llibertat i amor a la pàtria.

Com a nacionalistes sempre hem defensat la subjectivitat política de Catalunya.

I, com que som nacionalistes com a conseqüència de la nostra creença en el personalisme comunitari, no concebim el país trencat, sinó com una sola comunitat. Una comunitat natural que és Catalunya i al costat de la qual hem estat, estem i estarem sempre.

N’hi ha que ens volen fer por. I n’hi que, per treure’ns la por ens volen fer viure fora del món real. Des d’Unió denunciem i rebutjem les dues coses: tant l’amenaça de la por, com l’acusació de traïció.

El procés en què estem immersos és, certament, il·lusionador i esperançador. Però la il·lusió i l’esperança no ens poden fer perdre de vista que no formem part d’una tesi doctoral o d’un document d’estudi, sinó que qui està il·lusionada i esperançada és la Catalunya real que viu al món real. I sobre el món real hem de treballar.

Unió Democràtica de Catalunya és on era. On ha estat sempre, de fet.

Advertisements

Responses

  1. Moltes gràcies, Joan


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: