Enviat per: fgambus | Març 1, 2013

D’on surt la tranquil·litat d’escriure en llibertat

20130301-161527.jpg

És petit. Relativament rodó. D’aquells pobles que la carretera comunica amb els pobles veïns, amb la resta de la comarca, però no l’atravessa. Podríem dir que l’embolcalla. L’embolcalla tant com l’envolten centenars de milers de vinyes, i alguns camps d’oliveres.

És petit. Relativament rodó. Però allà al costat de la carretera s’hi va instal·lar, ara ja fa uns anys, una bodega, avui de renom, que dóna riquesa, coneixemet i feina al poble.

És petit. Relativament rodó. Amb una petita piscina que, tenint en compte la petitesa del nucli, sembla més gran del que és, però que així com a l’hivern queda a un extrem del poble, gairebé abandonada, a les tardes d’estiu es converteix en la veritable àgora de la comunitat.

És petit. Relativament rodó. Fred a l’hivern, a prop com està del Pirineu, sota la Serra de Guara. Calor a l’estiu. Molta calor. I fresca a la nit. Per això la gent no va a la piscina fins després de dinar, quan queda plena com un ou.

És petit. Relativament rodó. Molt tranquil. Transmet tranquil·litat. Silenci. En transmet, almenys a l’estiu. És Salas Bajas.

Enviat per: fgambus | febrer 26, 2013

El poble

20130226-081742.jpg

El darrer post d’aquest bloc diguem que va tenir una certa repercusió. Amics em recomenaven no mirar-me els comentaris dels digitals. Sóc desobedient de mena. Me’ls vaig mirar. De fet, si tu poses el que penses al bloc, precisament, íntimament, si es vol, ja has d’estar disposat a que et llegeixin el que escrius i a que se n’opini. Si no, n’hi hauria prou amb una llibreta amb candau, com aquells regals preadolescents “del meu primer diari”, no?

Per tant, me’ls vaig mirar. Hi havia de tot, i de tota mena. Per triar, vaja. Però me’n quedo amb un, publicat a El Singular Digital, signat per en Jaume, el 23 de febrer a les 10:16 en el que em criticava que hagués escrit “el poble ho està passant malament” en tercera persona.

En Jaume té tota la raó. És un error. Tots formem part de la comunitat. Tots som el poble. És un sensesentit escriure el que vaig escriure, defensar el que vaig defensar, i alhora parlar de “el poble” en tercera persona. Si, precisament, feia les reflexions que feia és perquè percebo què ens està passant, què està passant a casa, què els està passant a alguns familiars, què els està passant al alguns veïns, què els està passant a algunes famílies de l’escola, què els està passant a tants i tants conciutadans. I me’n sento part. No en puc parlar -malgrat que divendres em va sortir així- en tercera persona.

Reitero, va ser un error. Gràcies a en Jaume per fer-me’l veure i permetre’m aquesta petita rectificació.

Enviat per: fgambus | febrer 22, 2013

I si…?

ImatgeTots els terratrèmols tenen les seves rèpliques. En política sempre he cregut que allò que els sismògrafs entenen per rèpliques són, de fet, les enquestes i els estudis d’opinió. És a dir, es produeixen uns fets, que tenen uns efectes directes, que sovint després retornen en forma d’enquesta o estudi d’opinió que ens referma o ens contradiu en relació a les primeres impressions. O, fins i tot, ens confón, que també passa.

Cas Pallarols -per començar amb el més petit, el més definit, el més tancat i, perquè a més, és el de casa-. I, sense equiparar-lo amb el primer, perquè crec que un i altres estan a anys llum, cas Bárcenas. El cas Noos, acostant-se perillosament a la Casa del Rei. El cas Lloret. El cas ITV. El cas Mercuri. El primer d’ells ocupa les primeres planes dels diaris a primers de gener. Els altres, que venen de lluny, entren a competir pel centímetre quadrat de paper i segons de ràdio i televisió tot seguit.

I, mentrestant, entre el 4 i el 14 de febrer, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) fa el seu treball de camp per la primera onada 2013 del seu Baròmetre d’Opinió Política (BOP). Per això ja no he esmentat, per exemple, el lamentable cas dels espionatges, perquè el seu esclat es produeix pràcticament després del 14 de febrer (les primeres notícies són d’una mica abans, però el gran desplegament de LAVANGUARDIA va ser el dia 14 de febrer, precisament).

És, doncs, en aquest context en que es fa aquest estudi que, com molt bé avui se’n feien ressò les diferents ràdios que he escoltat -i suposo que el mateix servirà per la resta dels mitjans de comunicació- no només CiU perdria deu escons més i quedaria en una forquilla de 40-42 i ERC en guanyaria prop de 7, sinó que Llegeix més…

Enviat per: fgambus | febrer 8, 2013

Mario Álvarez, Ronaldinho i la crisi de la política

20130208-191427.jpg

En RONALDINHO no precisa de presentació. El mateix any que va arribar al Barça també va arribar, em sembla que cedit, un defensa central jove anomenat MARIO ÁLVAREZ.

De RONALDINHO cap barcelonista ha qüestionat ni qüestionarà mai els diners que va costar, ni el sou que va guanyar mentre va ser jugador del FCBARCELONA, especialment durant les primeres tres temporades.

De MARIO ÁLVAREZ es va qüestionar tot i, de fet avui, pràcticament ningú el recorda. Però va passar pel FCBARCELONA, amb fitxa de jugador del primer equip. Vaja, que uns calerons importants se’ls va emportar.

A què ve aquest tema avui? Ho dic perquè ahi va renovar en MESSI? No. No, no, on vas a parar.

Ho dic perquè percebo que el debat al voltant de la política Llegeix més…

Enviat per: fgambus | gener 24, 2013

40 anys de feina ben feta: CIDOB

ImatgeVaig conèixer el CIDOB de la mà del professor Rafael GRASA la tardor post-olímpica del 1992. Avui sé que aleshores aquest think tank amb seu a Barcelona que ara ha estat qualificat com el millor de l’Estat espanyol tenia 19 anys. Jo, 18 fets abans de l’estiu. Enguany en fa quaranta.

I en fa 40 immers en la seva maduresa. El seu director aquests darrers anys, abans de marxar a treballar amb en George SOROS, en Jordi VAQUER, li ha donat l’impuls que era tant natural com imprescindible.

Independent del poder polític, sempre ha estat conscient de que cal fer-se acompanyar, i així els seus presidents els darrers anys han estat l’ex vicepresident del Govern espanyol, Narcís Serra, i l’ex eurodiputat de CiU al Parlament Europeu, Carles Gasòliba, que encara n’exerceix. Ambdós rellevants a l’escena internacional.

És un orgull que la nostra ciutat, la nostra capital, el nostre país, tinguin un centre d’estudis internacional de la magnitud que té el CIDOB. Per molts anys, i moltes gràcies a tota la gent que l’ha fet i el fa possible, que no són pocs.

Enviat per: fgambus | gener 22, 2013

Sobre el pensament únic

ImatgeM’asfixia el pensament únic.

Em va asfixiar el pensament únic de la majoria absoluta de José Maria Aznar, i em va asfixiar el pensament únic del “No a la Guerra”.

Em va asfixiar el pensament únic del bonisme zapaterista, i em va asfixiar el pensament únic de la “segona via d’investigació” d’Àngel Acebes, Zaplana i ElMundo.

Em va asfixiar l’intent de pensament únic dels governs tripartits i d’entesa, i em va asfixiar l’intent de pensament únic que suposaven les Cases Grans i les Cases Comunes.

M’asfixia el combat per la victòria del pensament únic propi, partidari, que estem vivint aquests darrers mesos. El d’uns, i el dels altres.

Davant qüestions dicotòmiques sempre he cregut tenir resposta: sobiranisme sí o no, sí; independentista o unionista, independentista; catalanista o nacionalista, nacionalista català; dret a decidir sí o no, sí; dret a l’autodeterminació dels pobles sí o no, sí; nou estatut de Catalunya sí o no, sí; confederació sí o no, sí; estat propi sí o no, sí; pacte fiscal o concert econòmic sí o no, sí.

Per què, per tant, quan Llegeix més…

Enviat per: fgambus | gener 3, 2013

Tito VILANOVA

ImatgeFa dies que volia escriure sobre en Tito VILANOVA. Concretament, des de que el passat 19 de desembre es va fer públic que havia patit una recaiguda de la malaltia que ja el va fer passar pel quiròfan l’any passat.

Òbviament, li desitjo una completa recuperació. Total. Sense deixar cap engruna de possibilitat per una recaiguda.

Sóc poc donat a veure la tele fins tard, i menys encara a veure el programa d’en Lluís CANUT -l’Efectivament-, perquè aquelles hores les aprofito per estar amb família i, si la família dorm, per acabar de preparar la feina de l’endemà. Però el dia abans -el 18 de desembre- vaig veure un tros de l’Efectivament. I recordo que posaven l’èmfasi en la notícia de que l’Eric ABIDAL havia rebut el nihil obstat dels metges per poder-se plantejar una possible reaparició durant la segona meitat de la temporada i, també, en la gran notícia d’aquell dia, que era la renovació de MESSI, XAVI i PUYOL. I tots els tertulians d’en CANUT remarcaven que el dinar amb la premsa de l’endemà aniria farcit de bones notícies.

Per això em va cridar l’atenció l’endemà al matí

Llegeix més…

Enviat per: fgambus | Desembre 6, 2012

Jo també vull ser conseller d’Agricultura

20121206-230201.jpg

Arribo d’un viatge que m’ha tingut fora de casa des de diumenge. Avui en dia això no és excusa per no saber que ha estat una setmana en que han passat moltes coses. La #WERTgonya. La constatació de que només es pot parlar seriosament amb ERC d’un acord que garanteixi investidura, consulta i govern del dia a dia. El cop al genoll del MESSI. La declaració de la policia de que aquell esborrany no el va fer ni tan sols en MORTADELO i FILEMÓN, sino en PEPE GOTERA y OTILIO. I l’estripada de carnet d’en Josep Maria VILA D’ABADAL.

De tot això el TWITTER -que comparteixo amb en Roger MUNTAÑOLA que amb els seus 142 caracters constreny molt la capacitat d’anàlisi i raonament- me n’ha tingut informat. Però, certament, no és fins que un arriba a casa i es mira els diaris en profunditat, s’atura una mica, que pot començar a formar-se opinió sòlida.

No va ser un dia agradable per ser militant d’Unió Democràtica de Catalunya el dilluns. Mai és bonic constatar que hi ha gent amb qui has fet part del camí plegats i que arribats a un punt del trajecte baixa del tren. És llei de vida, i la política i la vida, encara que a molts no els ho sembli, van lligades de la mà. Però malgrat ser llei de vida, i malgrat poder discrepar de plantejaments polítics, no és bonic de veure.

En Josep Maria VILA D’ABADAL ha dit prou. I marxa. Es queda l’alcaldia de Vic, i marxa. En VILA es va presentar per Unió Democràtica, amb Convergència i Unió, i a Vic segueix tenint un elevat grau de recolzament. A més, com no podia ser d’altra manera en el nét d’un fundador d’Unió, ha sabut guardar les formes en aquest punt, i es queda l’alcaldia com a independent d’Unió Democràtica. Segurament en això, potser només en això, ha estat impecable. Democràticament impecable. Val a dir, també, que tenia poques opcions: o deixava l’alcaldia -i això mai, oi, Josep Maria?- o passava a ser una mena de trànsfuga, la qual cosa seria absolutament incompatible amb el seu pretès discurs de renovació de la política.

Llegeixo al diari ARA (4 de desembre, plana 8) -diari que ha fet un seguiment exhaustiu de les viscissitud d’en VILA els darrers mesos-, que els propers dies sortirà publicada una gran entrevista, en format llibre, que l’Oriol MARCH ha fet, en profunditat, al cavaller de Vidrà. L’ARA, quan fa la ressenya d’aquest llibre-entrevista -ressenya que signa el mateix autor, Oriol MARCH i a la que, pertant, dono tota credibilitat sense haver llegit el llibre-, fa un titular que potser ho explica tot. O gairebé. Titula l’ARA amb un explícit “Duran em va vetar com a conseller”, i s’explica al cos de l’article que durant la precampanya electoral de 2010, sempre segons l’alcalde de Vic, l’aleshores candidat a la presidència de la Generalitat, Artur MAS, li hauria compromès la conselleria d’agricultura en el context d’unes reunions sectorials sobre política agrícola i forestal. Compromís que segons en VILA després, ja investit president, no es va poder mantenir per l’acció -el veto- d’en DURAN.

Coneixent el que conec el president MAS, que és molt poc, i la seva manera de treballar, em sembla inverosímil que, després d’haver passat per dues victòries sense govern, durant la campanya i precampanya de 2010, es dediqués a anar configurant el seu govern comprometent conselleries aquí i allà.

Puc contemplar, en el context que explica l’Oriol MARCH a l’ARA, una conversa sobre les polítiques a desenvolupar per part del departament d’Agricultura “si tu fossis conseller”. I, fins i tot, puc entendre algun comentari divertit, de complicitat, d’en David MADÍ felicitant pel “nomenament” com a conseller. Insisteixo, en aquest context. Però no em cap al cap que l’Artur MAS, l’aleshores candidat MAS, l’avui MH President MAS, es dediqués a configurar el govern abans i tot de saber el resultat de les eleccions de 2010.

A on em porta aquesta reflexió? A què, certament, si d’aquella conversa més o menys informal, d’aquella petició d’informació, d’aquell “si tu fossis conseller”, en Josep Maria VILA D’ABADAL en va extreure un compromís de conselleria, un compromís de “tu seràs al meu Govern”, moltes coses de les que han passat d’aleshores ençà s’entenen amb facilitat.

Finalment la conselleria va anar a parar a Unió, però sota les regnes d’en Josep Maria PELEGRÍ que, per cert, ha fet una feina excel·lent. Excel·lent. I en VILA hi va voler veure un veto.

És a dir, en VILA D’ABADAL donava més importància i més valor a la seva conversa -personal- amb Artur MAS que a les negociacions globals, d’equip, de partit, que es poguessin mantenir entre el president MAS i el president del Comitè de Govern d’Unió a l’hora de configurar el govern de 2010. És a dir, per en VILA, més que com participés Unió Democràtica de Catalunya d’aquell govern, l’important era que ell no hi participava. L’important era la qüestió personal. Com ho era quan va muntar en còlera perquè a les llistes anava per darrera d’un altre viguetà d’Unió.

Em sembla clar que a partir d’aquí tot cau pel seu propi pes. L’allunyament d’en DURAN. La recerca d’un altre espai polític per ell. Per ell. L’intent de construcció d’una alternativa a en DURAN al congrés d’Unió Democràtica. Intent que acaba en sonor fracàs, mai acceptat. No va arribar al 20%.

I, tot plegat, té altra explicació que la personal? Si el 80% del partit dóna recolzament a la candidatura que encapçalava en DURAN el mes de maig, ha canviat res el desembre?

Es tracta, de debò, d’una qüestió de sobiranisme? Sóc ara menys sobiranista que abans perquè no m’apunto amb en VILA D’ABADAL?

Es tracta, de debò, de guardar les essències? Sóc ara menys fidel que abans als postulats històrics d’Unió Democràtica? Sóc menys social-cristià?

Es tracta d’una qüestió de rauxa, de seny? Sóc ara més moderat, menys arrauxat, que el mes de maig perquè resto fidel i lleial al compromís adquirit amb els meus companys i companyes de partit?

Es tracta d’una qüestió de renovació? Sóc menys renovador perquè tinc la pretensió de seguir participant de la renovació constant d’un partit que ho fa des de la seva fundació i, per això, els seus postulats segueixen plenament vigents, més que mai?

Es tracta, finalment, d’una qüestió de democràcia interna si no fa ni sis mesos que venim d’un Congrés on les diferents alternatives s’han contrastat, i de forma clara?

Si, jo també vull ser conseller d’Agricultura.

Enviat per: fgambus | Novembre 2, 2012

Un premi

20121104-231012.jpg

El dia 12 d’octubre em vaig llevar amb una petita satisfacció personal. S’havia anunciat l’otorgament del Premi Nobel de la Pau a la Unió Europea.

Fa una mica més de quatre anys vaig redactar -perdoneu la personificació, però em fa una humana petita il·lusió- un paràgraf a la ponència política d’Unió Democràtica de Catalunya al seu Congrés de 2008 que venia a dir que la Unió Europea reunia tots els requisits per poder ésser guardonada amb el Premi Nobel de la Pau. De fet, el reclamava, però algunes esmenes ho van deixar amb això de que es reunien els requisits, sense demanar-ne el guardó.

Els arguments que aquells dies em van fer arribar a aquella redacció se’m van reforçar aquell dia 12 pel matí, quan després de saber la notícia, vaig accedir a les xarxes socials i vaig veure un parell -només un parell, ho reconec, perquè on era no hi havia bona cobertura i no hi vaig poder dedicar massa estona- de comentaris. Un, d’en Raül ROMEVA. L’altre, d’en Jordi DURAN i BATIDOR.

En ROMEVA venia a dir que hi ha actors que es mereixien més el premi i a qui el premi els hauria fet més servei que no pas a la Unió Europea.

En Jordi deia que sense voler comparar la decisió amb la de l’otorgament del Premi a Barack OBAMA, no entenia el perquè del premi perquè, entre d’altres coses, Europa no pot parlar sense posar-se vermella, o una mica vermella, per exemple, del comerç internacional d’armes.

A en Jordi ja el vaig contestar via Facebook, però l’argumentació que vaig fer aleshores serveix també per aquest post.

Certament, com deia en ROMEVA, possiblement hi ha d’altres actors que es mereixien més el guardó i als qui, sobretot, els hauria fet molt més servei que a la UE. Certament. I, certament, el comerç d’armes i els països europeus…, què voleu que us digui?

I entenc que més que un premia una suma de països el Premi és a una idea i a la institució que encarna aquesta idea, que no és estrictament la suma d’Estats.

Els nostres avis van viure com els seus antecessors. Fent la guerra a Europa. Com els darrers quatre o cinc segles. I els nostres avis en van fer dues. I de tal calibre que la història les ha batejades de “mundials”.

Aquestes mateixes persones, els nostres avis, es van dir a ells mateixos que no podien deixar als seus fills i als seus néts el mateix món. I, amb totes les imperfeccions pròpies d’una obra humana, van posar en marxar primer, la CECA, i després l’EURATOM i la CEE. I els seus fills van crear, sobre aquelles llavors, la Unió Europea i la moneda única que avui tots coneixem.

I els seus néts, Balcans a banda, no tenim ni records ni vivències del que suposa una guerra. I hem crescut i viscut a la mateixa terra que havia estat tenyida de sang i barbàrie durant els quatre segles anteriors.

El Premi, n’estic convençut, és a aquesta idea. Una idea que amb totes les imperfeccions i incapacitats actuals segueix sent tant vàlida com el primer dia: Europa ha de poder construir-se un futur comú i compatit en pau, i convertir-se així en un actor molt principal d’un món multipolar i dinàmic, on la pau, la democràcia, les llibertats i la cohesió social són valors no només compartits arreu, sinó admirats i envejats sovint.

Enviat per: fgambus | Octubre 14, 2012

Clarobscurs a Brussel·les

20121014-162827.jpg

Al rovell de l’ou d’Europa també hi ha clavagueres. I a les clavagueres, pobresa. Sota mateix del centre de Brussel·les, molt a prop de la magnífica Grand Place. Més a prop encara d’un dels grans hotels brussel·lencs, davant mateix de l’estació central.

Contrast brutal. El passadís que uneix l’estació de metro “Gare Central” amb la pròpia estació de tren té uns centenars de metres. Tres-cents? No gaire més, en tot cas. Ample. Deu metres d’amplada, perfectament. Fosc. Brut, o amb sensació de brutícia, per ser més precisos. Avui pudia d’una manera especial.

A mesura que ell avança va veient molta gent. Com aturada. Com si hagués passat o estigués passant alguna cosa. Gent esperant, sembla, als costats del mateix passadís. Cua pel tren? No pot ser… De lluny es veuen molts caps. No són quatre gats. A mesura que s’hi va acostant l’ambient es fa més irrespirable. Més i més carregat.

Ha seguit caminant. Ja ha arribat pràcticament a la seva alçada. No és cua pel tren. No podia ser. Uns homes, amb una jaqueta sense braços que porta escrita a l’esquena la llegenda “le bon samaritaine” estan instal·lats a les dues parets laterals del passadís repartint menjar que porten en unes caixes de plàstic. El grup de gent aturada que ell havia percebut és gent que està esperant el seu torn. En compta ràpidament més d’un centenar. Al bell mig de Brussel·les. A sota, de fet, del bell mig de Brussel·les. Del bell mig d’Europa.

Enmig de la foscor del passadís del metro, un home surt de la cua doblegant una barra de pa i posant-se-la dins de l’abric, trencat. L’ambient és carregat perquè molt probablement aquesta gent que accepta l’acció dels samaritans no tenen on dormir calent i, molt menys, on prendre un bany.

Hi ha mares amb nens. Gent gran. Gent no tant gran. Hi ha gent amb aspecte d’estar acostumat, avesat, a aquesta mena de vida. N’hi ha que sembla clar que s’hi han trobat darrerament. El contrast amb la capital que viu a dalt és brutal.

A ell la vida li passa depressa, d’aquí cap allà. A aquesta gent la vida els està passant per damunt ben a poc a poc. Ben a poc a poc, però sense cap pietat. Bé, amb la pietat dels bons samaritans.

« Newer Posts - Older Posts »

Categories