Poemes que m’agraden

Palabras para Julia (José Agustín Goytisolo)

Tú no puedes volver atrás, porque la vida ya te empuja,

como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir con la alegría de los hombres,

que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada, te sentirás perdida o sola,

tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bién que te dirán, que la vida no tiene objeto,

que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate de lo que un día yo escribí,

pensando en tí como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás como a pesar de los pesares,

tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer así tomados, de uno en uno

son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti, cuando te escribo estas palabras,

pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás, tu futuro es tu propia vida,

tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas, que les ayude tu alegría,

tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate de lo que un día yo escribí,

pensando en tí como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes junto al camino, nunca digas

no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, ya verás como a pesar de los pesares,

tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección, y este mundo tal como es

será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte nada más pero tú comprendre

que yo aún estoy en el camino.

Y siempre acuérdate de lo que un día yo escribí,

pensando en tí como ahora pienso.

Estranger (Joan Sales)

Quan obro els ulls, més d’un matí,

no acabo de saber com és que sóc d’aquí,

tan lluny del meu país i de la meva vida,

en una illa estranya així,

perduda enllà dels mars, perennement florida.

Quan, més d’un vespre, inclino el front,

no acabo de saber com és que sóc al món,

– en aquest món, al fons d’un marc que no té mida-.

L’Arreu, l’Enlloc o el Qui Sap Ón

no em són més estrangers que el Temps i que la Vida.

I em pren com un desig de plorar d’amagat

-igual que un nen esgarriat

en un bosc tenebrós, absurd, sense sortida-

I tan estranya sento la meva pròpia vida!

I quin buit, i quina feredat!

Per què cap veu, cap veu d’enllà del gual no em crida?

Escrit a l’illa d’Haití, l’any 1941, durant el seu exili.

Bèlgica (Josep Carner)

Si fossin el meu fat les terres estrangeres

 m’agradaria fer-me vell en un país

on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,

i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres

guarnides d’arços, d’oms i de pereres;

viure quiet, no mai assenyalat,

en una nació de bones gents plegades,

com cor vora de cor ciutat vora ciutat,

i carrers i fanals avançant per les prades.
 
I cel i núvol, manyacs o cruels,
 
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
 
tota desig d’emmirallar els estels.
 
M’agradaria fer-me vell dins una
 
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
 
on tothom s’entendrís de música i pintures
 
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
 
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
 
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
 
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
 
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
 
fins en els dies més gebrats.
 
I tot sovint, vora un portal d’església,
 
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
 
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
 
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
 
de veure, per amor de la malenconia
 
o per desig de novetat dringant,
 
cases antigues amb un parc on nien ombres
 
i moltes cases noves amb jardinets davant.
 
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
 
i cent paraigües eminents
 
farien -ai, badats- oficials rengleres
 
en la inauguració dels monuments.
 
I tot de sobre, al caire de llargues avingudes,
 
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
 
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
 
De molt, desert, de molt, dejú,
 
viuria enimg dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú no se’n podria témer en fent sa via.

Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
 
ben a recer, de brollador ben clar,
 
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
 
De mi dirien nens amb molles a la  mà:
 
– És el senyor de cada dia.
 
 
IF you can keep your head when all about
 
Are losing theirs and blaming it on you
 
If you can trust yourself when all men doubt you
 
But make allowance for their doubting too;
 
If you can wait and not to be tired by waiting
 
Or being lied about, don’t deal in lies
 
Or being hated, don’t give away to hating
 
And yet don’t look too good, nor talk too wise.
 
IF you can dream -and not make dreams your master
 
If you can think -and not make thougts your aim
 
If you can meet with Triumph and Disaster
 
And treat those two impostors just the same
 
If you can bear to hear the truth you’ve spoken
 
Twisted by knaves  to make a trap for fools
 
Or watch the things you gave your like to, broken
 
And stoop and build’em up with worn-out tools.
 
IF you can make one heap of all your winnings
 
And risk it on one turn of pitch-and-toss
 
And lose, and start again at your beginnings
 
And never breathe a word about your loss
 
If you can force your heart and nerve and sinew
 
To serve your turn long after they are gone
 
And so hold on when there is nothing in you
 
Except the Will which says to them: Hold on!
 
IF you can talk with crowds and keep your virtue
 
Or walk with kings -nor lose the common touch
 
If neither foes nor loving friends can hurt you
 
If all men count with you but none too much
 
If you can fill the unforgiving minute
 
With sixty seconds’ worth of distance run
 
Yours is the Earth and everything that’s in it
 
And -which is more- you’ll be a Man, my son!
 
SI
 
SI pots dur el cap ben posat sobre les espatlles
 
Quan altres el perden i a més te’n culpen
 
Si pots confiar en tu quan tots de  tu dubten
 
Però tenir compte de llurs dubtes
 
Si pots esperar sense que et cansi l’espera
 
O suportar calúmnies sense pagar amb la mateixa moneda
 
O ésser odiat sense donar cabuda a l’odi
 
I no per això semblar massa bo o massa savi
 
SI pots somniar sense que els teus somnis et dominin
 
Si pots pensar sense que els teus pensaments siguin la teva meta
 
Si te les pots veure amb el Triomf i el Desastre
 
I tractar per igual aqueixos dos farsants
 
Si pots tolerar que els brètols
 
Tergiversin la veritat que has expressat
 
I la converteixin en trampa per a babaus
 
O veure enrunada l’obra de la teva vida
 
I ajupir-te i reconstruir-la amb velles eines.
 
SI pots fer un lligat amb amb tots els teus guanys
 
I llençar-los al caprici de l’atzar
 
I perdre’ls, i tornar a començar des de zero
 
Sense que surti ni una queixa dels teus llavis
 
Si pots posar al servei dels teus fins
 
Cor, entusiasme i fortalesa, fins i tot exhaurits
 
I resistir encara que no et quedi res
 
Tret de la Voluntat, que els digui: Endavant!
 
SI pots dirigir-te a les multituds sense perdre la teva virtut
 
I alternar amb reis sense perdre la senzillesa
 
Si no poden ferir-te amics ni enemics
 
Si tots compten amb tu, però no massa
 
Si pots omplir l’implacable minut
 
Amb seixanta segons d’esforç agosarat
 
Teva es la Terra i tot allò que hi ha
 
I, més encara: seràs home, fill meu.
 
 
 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: