Faci’ns un favor i avanci les eleccions

Benvolgut president,

Deia ahir que si vostè no sabia comportar-se en tot moment com a president del FC Barcelona més li valdria marxar abans que tothom desitgi que marxi. Al vespre veig a les notícies que vostè havia sortit al pas de les fotografies publicades i, enlloc de demanar disculpes al soci del Barça per l’espectacle lamentable que havia donat, va decidir embolicar-se amb la senyera i la bandera del Barça, i dir allò de que el que passa és que a Madrid ens tenen molta enveja i no han pogut suportar perdre el partit del Camp Nou, que si les seves opinions (polítiques, s’entén) molesten, etcètera, etcètera.

No, president, no. El que vostè va fer és criticable, hagi guanyat o hagi perdut el Madrid al Camp Nou, cregui vostè en la independència o no hi cregui. El que vostè va fer és posar el prestigi de la institució que presideix a l’alçada de les ampolles de cava a les escombraries després de la festa. El que vostè va fer no té cap mena de justificació, i només pot ser acceptable una disculpa a tots els nivells, si no la seva dimissió. I, si us plau, no ens hi barregi, a més a més, el país, que en prou dificultats es  troba per haver de suportar que personatges com vostè vagin llençant llenya al foc.

El FC Barcelona no és, només, una institució privada. Que ho és. També és, però, una institució sostinguda per més de 150.000 persones a qui se’ls deu un respecte i que exigeixen que es tracti el club amb aquest mateix respecte. I per molt que s’hagi guanyat al Madrid, i per molt que es pugui celebrar -per cert, no sé si guanyar el Madrid per 1-o i patint com vam patir donava per tanta celebració-, el president del FC Barcelona mai pot aparèixer com ha aparegut vostè a les esmentades fotografies. Mai. I no li llenci les culpes ni vulgui carregar les responsabilitats en la persona que fa les fotografies o en els mitjans que les reprodueixen. Vostè va fer el que va fer a un espai públic. N’havia de ser conscient. I haig de dir-li, en relació als mitjans, que no em preocupa que una determinada premsa s’hagi fet ressò dels fets. El que em preocupa és que no sé ben bé per quina raó, els mitjans catalans sembla que hagin perdut amb vostè el sentit crític i vulguin passar-hi de puntetes.

Diuen que vostè té aspiracions polítiques. I la veritat és que sempre que pot intenta donar sentit a aquestes veus. Sàpiga, senyor president, que un polític mai, mai, mai hauria celebrat una victòria electoral com va celebrar vostè la victòria contra el Madrid. Sàpiga, senyor president, que si algun polític, algun dia, celebra alguna cosa d’aquesta manera i és fotografiat, la seva dimissió serà exigida immediatament per tothom. I la pressió a la què es veuria sotmès aquest polític no tindria res a veure, res a veure, amb la pressió mediàtica que hagi hagut de suportar vostè al llarg de la seva presidència barcelonista.

Als Estats Units, quan un president plega, solen anomenar-lo durant el darrer any “l’ànec coix”, perquè a poc a poc va perdent protagonisme, a poc a poc va veient que les seves decisions queden condicionades per un futur que ell ja no controlarà, i poc a poc va prenent decisions més de cara a la galeria que amb efectes concrets per poder mantenir en la mesura del possible la seva presència pública.

Senyor president, doni-li les voltes que calgui, però analitzi el paper que li vol donar a aquests darrers mesos que li resten a la presidència del FC Barcelona, i si per un moment té la temptació de tornar a fer o dir burrades per poder-se mantenir a les portades dels diaris, si us plau, senyor president, faci’ns un favor a tots plegats, faci’s vostè mateix un favor, convoqui les eleccions per la primavera i foti el camp. Per la institució, i per Catalunya.

Pel primer equip no pateixi, que afortunadament en Pep GUARDIOLA ha sabut distanciar-lo tot el que ha fet falta de vostè i els seus embolics i, per tant, ha aconseguit que el primer equip de futbol tingui vida pròpia i independent. I per molts anys.

Cordialment,

Francesc de Paula Gambús i Millet – Soci nº127.438

PS: Pensi que un cop hagi plegat, es podrà emborratxar tantes vegades com vulgui. Fins i tot banyar-se en champagne francès si li ve de gust. I ningú tindrà dret a dir-ne res. No és prou al·licient?